I AQUÍ

La factura ha sortit cara a l'OCB

La vergonya de l’OCB és que es parli de les seves vergonyes. No es duen bé. Discrepen. Hi ha una forta escissió interna i està bé que se sàpiga perquè, a força de tapar-ho, fa més mal. L’Obra Cultural Balear fa un seguit d’activitats setmanals, des de fa anys, que bé valen un altre tipus de publicitat, però a la direcció se’ls escapa de les mans. Com quan no vols que una cosa no se sàpiga, que no l’has de contar; quan no vols tenir un problema intern, no has de passar factures de viatges personals a l’entitat que representes. Quan ja hi ha tensions internes, no fa falta encendre espurnes dins una casa de focs artificials. La dimissió silenciada de Pepi González no l’honra més per ser silenciada. En el capítol 1 de com resoldre un conflicte, es parla de ben segur de transparència, de comunicació fluida: de donar la cara. Estam tan poc acostumats que els rostres coneguts donin la cara per actuacions dubtoses, les justifiquin o demanin disculpes –si escau–, que potser no sabem que és precisament això el que ens reconciliaria amb els nostres socis, companys o votants. El silenci davant un problema el torna més morbós. I dins l’OCB, s’ha optat pel silenci i per donar assumptes per tancats en fals. No parlen. Ni el seu president, Josep de Luis, autor del viatge que va fer amb la seva família per visitar el seu homòleg català, Jordi Cuixart, per valor d’uns 600 euros. Ni Pepi González, qui no va voler signar el pagament per part de l’entitat cultural. I aquí és on al final fa llàstima, perquè cada mes corre la tinta pels diaris més interessats per aclarir si ja s’han fet net els pedaços que per quina serà la nova acció de país que promogui la llengua i la cultura catalanes.