Un far incombustible

És el quart final d’any que ja no ets amb nosaltres. És el quart sopar del dia 24 que no escoltem el Messies de Haendel mentre ens expliques històries inimaginablement creïbles sobre les teves joventuts. Sí, en plural. Perquè estic convençut que en vas viure dues com a mínim. No he acabat mai de saber si m’agradava més escoltar les aventures que vivies quan tenies la meva edat o les que estaves vivint llavors. Sóc conscient que quan jo era un infant que cridava, plorava i es cagava a sobre, no t’interessava massa. Ho entenc, jo tampoc m’hauria interessat gens a mi mateix.

Però a mesura que vaig anar creixent vam iniciar una relació única. Tu volies instruir-me per a la vida, jo volia que ho fessis. El consell d’un avi sempre està millor vist que el d’un pare. Tot i que tu també devies haver intentat ajudar el meu pare. El que em deies encara m’ho dius, tinc present tot el que m’ensenyaves mentre guanyàvem al dòmino el teu fill i la meva àvia. M’explicaves com t’agradava jugar amb mi perquè entenia les teves jugades i com de nerviós et posava la teva parella al Club de Metges Jubilats. Tu m’has ensenyat a beure: sempre alcohol de qualitat i pujant de graduació. Tu em vas iniciar en l’art de fer enamorar les noies. Aquest punt encara el tinc una mica verd, faig maldestrament el que puc.

Els dissabtes a la tarda eren nostres. Després de devorar els macarrons de l’àvia, seiem al saló i mentre t’interessaves pel que feia jo la resta de setmana, intentaves estar al dia i opinar. Ho aconseguies. Mai vas parar de ser curiós, inquiet. Si mai moriràs és perquè mai vas parar de viure. Vivies escoltant persones i música. Vivies mirant pel·lícules clàssiques i observant tothom amb qui et creuaves pel carrer. Vivies llegint i escrivint. De tu també he après que un bon llibre sempre és millor que qualsevol pel·lícula i que escriure és projectar allò que sents, sigui el que sigui.

Malgrat que ja no escoltem a Haendel mentre sopem, tinc la melodia gravada al cap, i cada cop que la sento et veig a tu, amb la teva boina i el teu bastó. Aquella brillantor d’ulls que no volia amagar el que pensaves de cada situació de la vida em segueix semblant meravellosa. També he entès que no sempre direm el que la gent vol sentir, però que és millor que enganyar. Et trobem molt a faltar. Molt. M’hagués agradat molt iniciar-me en el món del whisky assegut al sofà de Gran de Gràcia mentre em segueixes narrant tot allò que havies viscut o que encara volies viure. Sense dubte, algun dia vull ser un gran avi com tu ho vas ser.