OPINIÓ

A favor de la insularitat

La insularitat és l’element definitori que ha configurat políticament, econòmica i social les Illes Balears en el passat i el present, i el qual prevaldrà també en el futur, tot i els avenços tecnològics que puguin esdevenir o l’evolució probable o incerta del marc polític i de govern.

Aquest factor territorial, tan evident però alhora oblidat per l’assimilació que n’hem fet originaris, residents i fins i tot visitants, ha engendrat un sentiment d’insularitat capaç de reduir el món a menys de 5.000 km2 (considerant que la superfície de les quatre illes fos sumable), però incapaç de vertebrar una consciència política pròpia o d’establir vincles estables entre les diferents illes o els territoris més propers. L’actitud illenca s’ha construït sobre la despreocupació d’anar cap al món, de voler-ne ser part activa, i en la conformitat de veure passar els esdeveniments històrics o acollir-los quan ha estat necessari.

Des de la perspectiva econòmica, la insularitat s’ha tractat quasi sempre com un perjudici. Els nostres sectors productius han d’assumir uns costos de transport superiors tant en el procés de producció (importació matèries primeres) com en el procés de comercialització cap a l’exterior. L’escassa dimensió del territori encareix recursos (cost del sòl) i dificulta l’assoliment d’economies d’escala (produir més per abaratir-ne el cost) i la generació de noves oportunitats de mercat a través de sinergies entre sectors. En resum, tota una sèrie d’elements que minven la competitivitat i les possibilitats per desenvolupar iniciatives empresarials diferents de les que es situen en el monocultiu del turisme estacional.

Però el destí no està escrit ni és indefugible malgrat les adversitats. I si com a illencs podem ser una col·lectivitat més identificada amb el territori i els nostres conciutadans, que prengui consciència sobre la vulnerabilitat de l’espai que ocupa o de la mateixa societat que conformam, el capital social que això genera serà beneficiós en múltiples aspectes (medi ambient, convivència i benestar), i també per a l’economia. Ser unes illes dins un mercat global pot potenciar la diferenciació i el valor d’una marca que acompanyi amb prestigi els nostres productors locals, que afavoreixi un posicionament de referència en diferents segments del mercat (el cas turístic com a exemple d’una oferta diferenciada per illes) i que així és capaç d’atreure una demanda més heterogènia, que facilita que apareguin noves oportunitats de diversificació.

En l’economia global, hi haurà els qui pretendran ser els més barats i els qui lluitaran per ser els més bons. En el nostre cas, no hi ha dubte que no tenim opció i que es tracta d’una tendència irreversible. Mai el nostre teixit empresarial, les empreses que volen ser capdavanteres, disposarà d’un avantatge competitiu en costos. Que els preus dels nostres productes siguin més elevats no ha de ser considerat com una manca de competitivitat, sinó com un senyal de major qualitat. Ser illencs, en el terreny econòmic, significa esforçar-se per excel·lir en allò que som capaços de produir o de donar servei, a no deixar de ser una referència en un entorn que canvia potser massa aviat. Suposa fer una aposta clara i decidida per la qualitat, i no només com a productors, sinó també com a consumidors. Sense un mercat potent de consum de productes propis és impossible que els nostres productes assoleixin el valor necessari per treure el cap a fora, i que gent amb iniciativa s’atreveixi a arriscar-se en nous projectes. Ja hi ha exemples de sectors (com el del vi, l’oli, productes artesanals...) i casos particulars, en què aquesta aposta ha estat exitosa malgrat totes les dificultats existents.

Els avantatges de la insularitat són molts, però hem de reconèixer-nos i voler ser qui som. El camí sotragat de la millora contínua i l’originalitat requereixen com a equipatge indispensable la inversió en formació (continuada, innovadora, exigent) i també en gran mesura la millora de les retribucions salarials. No és possible assolir l’excel·lència si el treball no es paga per qualitat sinó per quantitat, si no s’estén la dignitat entre tots els sectors socials o si les expectatives dels nostres joves són cada vegada més minses.