Molts dels testimonis ja han desaparegut. Poc a poc, només ens quedaran els documents, enregistrats en tots els formats possibles, dels que visqueren la tragèdia de la Guerra Civil, de la qual demà farà 80 anys del seu infaust inici. A qualsevol altra democràcia, aquest període de temps és més que suficient per haver aclarit els fets, discernit responsabilitats i honorat els que patiren per defensar les llibertats i la llei. A Espanya, no. Se’ns moren els que visqueren la repressió i ho fan amb el sentiment que el seu país no els ha reconegut el patiment d’una manera sincera. No pot ser que la democràcia actual sigui producte de generació espontània, apareguda arran de la mort del dictador i sense cap nexe de continuïtat amb el passat. Massa patiment, massa esforç i generosa entrega per quedar reduïts a anècdotes, bases de petits guions literaris. La història no pot ser això, si no l’encadenament de fets, la relació entre ells i l’anàlisi de totes les condicions que els envolten. És una seqüència complexa i, per això, tan interessant que no podem acceptar que quedi reduïda a arxius de peces sense nexe. Som, volem ser, hereus dels que defensaren la llibertat i, per això, primer els hem de reconèixer. Hauria estat gairebé una teràpia col·lectiva reconèixer-los en vida, mentre es condemnava sense dubtes ni mitges tintes els seus repressors. No ho hem aconseguit, i l’error és una feixuga motxilla que ens impedeix caminar forts amb el cap alt. És així, i en lloc de continuar burxant en els errors del passat convindria començar a definir com podem encarar el futur. Cal recordar que mai no és tard per fer justícia; de la petita, domèstica, però també de la gran, nacional.
