Avui no sé què explicar-vos. Hi ha dies que em passa. I hi ha dies que m'acaba sortint perquè acab trobant la combinació de paraules adient i adequada que em farà projectar idees amb un mínim de sentit. Hi ha altres dies, però, com avui, que no sé per on començar. M'estic estones mirant la pàgina en blanc, visitant pàgines, llegint fragments de llibres o començant diversos documents –avui en tenc tres, d'oberts.
No ho sé, us podria explicar que aquest cap de setmana vaig anar a Palma. Que vaig poder compartir una estona fantàstica amb dones molt potents al centre Flassaders i que vam aprendre unes de les altres, amb edats que anaven de la trentena a la setantena. Que aquells sostres alts i aquella antiga fàbrica ressonen història i memòria de totes les dones que hi feren feina i de les quals, qualque dia, escriurem la història que ningú no ha volgut escriure. D'elles i tantes altres que ens han precedit i ens han fet ser qui (i on) som però, sobretot, que ens fan no oblidar d'on venim.
Per ventura també us podria explicar que em vaig sentir turista a ca nostra. L'estiu passat ho vaig sospitar; enguany, en ple maig, ho he corroborat. Els trajectes a peu o en cotxe s'han convertit en una espècie de cursa d'obstacles o de batalla entre locals i visitants. La pena és que l'equip local perdem de pallissa. Des del pati de Can Alcover hi ressonaven els creuers, com una espècie d'avís apocalíptic del que veuria l'endemà vespre: un barri de Santa Catalina colonitzat i alcoholitzat. I just allà devora us podria explicar que em van oferir un 'xupito' perquè així “potser acabes al meu llit”. Després de la típica defensa a la desesperada l'home va tenir la brillant idea de dir-me que com se'm podia passar pel cap acusar-lo de masclista, que jo no el coneixia i que estava amargada sense tenir ni la meitat de problemes que tenia ell. No, si a damunt de les vostres agressions, violència i menyspreu us hem d'aguantar les vostres psicoanàlisis barates de mascles ferits. Pagau-vos un terapeuta, xatos.
O us podria explicar que, tot i el tsunami precaritzador i desposseïdor, hi ha llum al final del túnel. Que hi ha gent que té ganes de canviar les coses, de fer autocrítica i construir discursos que vagin més enllà de lemes apresos de memòria. Que de la reflexió profunda i pausada en podrem extreure idees i accions concretes per poder bastir una alternativa de base, real i plural que aglutini tota aquella gent que veu necessari –i urgent– el bastiment d'aquesta. Un procés on no serà fàcil enfilar el fil dins l'agulla, però que quan tenguem enfilada, ens permetrà fer engegar la màquina i teixir un nou capítol de manera col·lectiva. Ara és qüestió que la gent s'ho faci seu i el Procés Llevant acabi essent un procés multicardinal que sigui útil i ple de força.
Idò al final ha resultat que sí que tenia coses a explicar-vos. En una de les pauses per mirar a coa d'ull les xarxes mentre escrivia –mai no se sap on trobaràs l'espurneta que encendrà la carretada de paraules–, m'he topat amb una il·lustració que deia que de les ferides brollaran llavors. I he pensat que Mallorca està ferida de per tot, però també que hi tenim una terra molt fèrtil i treballada per les millors mans. Feim que creixin processos, ciutats per a qui les habita i grups d'afinitat per plantar les millors llavors i que creixin unes arrels que no siguin arrabassades cada quatre anys. Només així en podrem tenir els millors fruits i aconseguir, entre totes les persones que no ens conformam amb el guió que ens han preparat, una illa guarida i on valgui la pena viure. Mallorca s'ho mereix!
