El fet lingüístic d'estar

No són els parlants els qui tenen drets, sinó la llengua lligada a una nació des de la seva naixença

Una llengua requereix una permanència; i no faig al·lusió a un territori, ni tampoc a soles a una comunitat, sinó a dotar-la de la idea de símbol i joiell. No cal conformar-se amb l’ús quotidià i d’absoluta ubiqüitat d’un idioma, en registres alts i de cultura; cal situar-lo, sobretot, en un grau de valoració metalingüístic, per no dir mític: símbol i joiell.

Compte, però, amb aquestes paraules. La segona no ha d’esmunyir-se entre la comoditat de la deïficació, ni tampoc situar-se en el buit cofoisme de l’ornament. Si sucumbim a algun d’aquests paranys, la llengua es convertirà en referència amabilíssima, en vinculació afectiva, tot i que desactivada: un crit llençat a l’aire sense que ningú no el recuperi. Aquesta estima per la llengua “entranyable”, casolana, és posar-la en una de les antigues picotes: tothom la veu, sí, i alhora en reconeix la carència. Amb un exemple a mà: puc dir-li a la meva mare que l’estimo, però no llegir el prospecte d’un medicament en la mateixa llengua que li parlo.

Ara bé, si una llengua no és quotidiana, ni tampoc és el sostre màxim de les seves figures d’oripell (les referències audiovisuals –cantants, actrius, dissenyadors de moda…– gasten una altra), sí que resulta necessari un treball de mitificació lluny de l’eventual joia i del caire simbòlic de l’idioma. S’ha d’implementar un quefer continu, una virulència assossegada, per reconstruir un edifici de sentit no perquè capgiri la situació de manera instantània, sinó perquè alimenti el caliu i pugui esclatar la flamerada futura.

La llengua no la fan els parlants, perquè ningú no tria la pròpia (o la que sent com a pròpia): són els parlants els triats per la llengua. No són els parlants els qui tenen drets, sinó la llengua lligada a una nació des de la seva naixença. No és una capital ni un regne els qui decideixen quina llengua s’empra: és la llengua la que té el dret inalienable de ser l’única a la seva llar. No és la llengua un vehicle de comunicació, sinó el senyal d’identitat d’un poble. Açò significa el fet lingüístic d’estar, perquè, abans de qualsevol altre assumpte, la llengua “és”: entitat viva, manifestació de la consciència d’un col·lectiu. I per aquestes raons les més radicals escomeses arriben de qui té por a la pèrdua del contingut simbòlic d’un idioma. No importa l’extensió de la llengua vencedora en els casos de genocidi lingüístic, sinó la destrucció d’aquella contra la qual competeix.

Parlar, dir, callar, xiuxiuejar, cridar… són accions que han de raure en l’assimilació –no necessàriament conscient o explícita– d’allò que significa una llengua per a un poble que vol mantenir-la. Són actes naturals, però en determinats casos –com el nostre– esdevenen mostres de resistència.

Igual com les llengües tendeixen a la dispersió i a la fragmentació, l’esperit d’un idioma ha de dirigir-se a l’essencialisme i a la preeminència. Per tant, una llengua no ha de ser vista només com a joiell o com a símbol. No. Ens equivocaríem de tot. Perquè una llengua, sempre sempre, és sang.