El darrer dia de l’any 2015 van expirar els drets d’autor de ‘Mein Kampf’, que des de finals de la Segona Guerra Mundial havien estat en mans del govern regional de Baviera. Aquest govern va prohibir aleshores, i al llarg de set dècades, les reimpressions i edicions del famós llibre antisemita tant a Alemanya com a la resta de països en els quals posseïa el ‘copyright’. Naturalment, algunes editorials aconseguiren escapar de l’estricte control de la propietat intel·lectual, però, en general, fou a partir d’aquesta data quan d’una forma oberta i sense frens, a Alemanya –i també a altres països, progressivament, en funció de la data d’expiració dels drets a cada lloc– es van poder publicar edicions comentades, il·lustrades i contextualitzades de la tristament popular obra d’Adolf Hitler.
Un parell d’anys després –de l’expiració dels drets de ‘Mein Kampf’, és clar, no de la fi de la Segona Guerra Mundial–, vaig fer 24 anys. I, com a regal, un amic em va comprar el llibre ‘Memorias’, de Roman Polanski, publicat per Malpaso aquell mateix any 2017. El vaig començar a llegir l’endemà, que fou el dia que començaren a profilerar notícies en les quals Dylan Farrow reiterava que el seu pare, Woody Allen, havia abusat d’ella quan era petita —les primeres acusacions es produïren l’any 1992, i Allen fou declarat innocent. Jo vaig arribar al món un any després de l’escàndol i vaig créixer assumint dues certeses –la primera: Woody havia estat declarat innocent; la segona: Woody era un cineasta inqüestionablement genial–, i una hipòtesi: la justícia podria haver-se equivocat i, si resultàs que Dylan Farrow tenia raó, malauradament ja mai no es podria demostrar. En definitiva, vaig aprendre a estimar el seu personatge i la seva obra amb una intensitat inversament proporcional a l’interès que em suscitaven la persona i l’home que un dia es va dir Allan Stewart Königsberg.
A finals de 2017, després de tres anys de feina laboriosa i apassionant, el nom de Woody va passar a dominar la meva vida i la del meu entorn per partida doble: ‘Woody & Woody’, el nostre curtmetratge d’animació, fou nominat als Goya. Sí, així fou més o menys com vam haver de viure la bona notícia: l’homenatge cinèfil a un director fins aleshores admirat de manera unànime va arribar com una mena de broma de mal gust en el punt més àlgid del moviment #Metoo. Tot i així, guanyàrem el Goya. Tot i així, reivindicàrem l’obra de Woody sobre l’escenari. Tot i així, tinguérem moltes més mostres de suport i alegria i complicitat que tuits condemnant aquella decisió dels acadèmics. Però els tuits hi foren. Les condemnes a Woody –i de passada als creadors del curtmetratge, com si se’ns hagués ocorregut fer la pel·lícula just el dia que va ressorgir la polèmica, en dos mesos, pim-pam, només per molestar– naturalment esdevingueren ‘trending topic’ –literalment– aquella nit. I no obstant això, ‘Woody & Woody’ s’ha projectat a un centenar de festivals i plataformes i encara segueix viu, mentre que Woody Allen, per primera vegada en mig segle, no va poder estrenar la seva pel·lícula anual aquell 2018: i no una pel·lícula qualsevol, sinó ni més ni menys que la que feia cinquanta.
Tot plegat perquè Twitter va decidir dictar justícia a cop de ‘hashtag’; perquè una imatge potser val més que mil paraules, sí, però dos-cents quaranta caràcters valen molt més que cap sentència judicial. I, per tant, vet aquí la paradoxa: jo he pogut llegir les memòries autoritzades de Polanski; la gent pot accedir a ‘Mein Kampf’; Tarantino estrenarà aquest estiu una pel·lícula sobre Charles Manson, però Woody Allen, en canvi, ha rebut negatives de quatre editorials per publicar la seva autobiografia, tal com vam saber fa només uns dies. És curiós: dels quatre noms esmentats –Hitler, Polanski, Manson, Allen–, tres tenen condemnes contundents sobre els seu actes criminals o delictius, però és Allen qui, de moment, no té editor. ‘Twitter rules’.
Tot plegat és tan indescriptible que em dedicaré a posar entre interrogants les possibles qualificacions que mereix aquesta realitat: Som uns hipòcrites? Sentim una mena de morbo selectiu i incoherent en termes d’escrúpols morals? Experimentem una fosca fascinació pel mal que és perfectament compatible amb demostracions puntuals del puritanisme més ranci? Sigui com sigui, de moment haurem de conviure amb el desig d’esbrinar ‘tot el que sempre vam voler saber sobre Woody Allen i mai van atrevir-se a publicar’. Sort que ‘A rainy day in New York’ sembla que s’estrenarà a finals d’any. Ara només cal resar perquè arribi en versió original a Palma.
