OPINIÓ

A fons

'A fondo' va ser el nom d’un programa d’entrevistes a diferents personalitats de la vida literària, cultural, artística i científica que es va emetre entre l’any 1976 i el 1981 a Televisió Espanyola, presentat i dirigit pel jornalista murcià Joaquín Soler Serrano. La primera vegada que me’l posaren jo estudiava a la UIB i tenia de professor en Luis M. Fernández Ripoll, al cel sia, que havia enllestit una tesi sobre la producció de Rubén Darío a Mallorca. En una assignatura de literatura hispanoamericana, havia programat la lectura d’'El siglo de las luces' d’Alejo Carpentier i ens mostrà a classe fragments de l’interviu amb Soler.

Al cap dels anys, vaig anar a Can Salas —estrany que hi trobàs obert!— i me’n vaig dur els vídeos del programa referits a escriptors de la literatura catalana: el de Pla, Espriu i Rodoreda. El de Joan Brossa crec que també hi era; el de Terenci Moix em tem que no. Si no m’he descomptat, no n’hi ha pus. I aquests dies he aprofitat la canícula estival per extreure’ls d’internet i tornar-los a mirar amb l’objectiu d’enllestir l’article que ara teniu al davant. El de Pla, que és el més extens, l’he pogut repescar complet; els d’Espriu i Brossa també hi són, però del de Rodoreda i Moix, malauradament, per la xarxa només n’he trobat bocins.

Per ventura el millor moment del de Rodoreda és quan Soler li parla d’una de les places més boniques de Barcelona, la del Diamant, i ella atura el carro amb les mans perquè troba que no ho és pas. Ho piulava l’altre dia en Sebastià Salas nostre en un tweet, perquè a ell, com a tots els estudiants, li degueren fer llegir 'La plaça del Diamant' i després caigué, com hem fet tots, en el parany de visitar-la i constatar que és un bluf. O que és el poder immens de la literatura el que ha mitificat aquella plaça popular del barri de Gràcia quintaessenciant-la en una de les novel·les més celebrades de tota la literatura catalana.

Espriu té una veu graciosa, aflautada i fortament catalana —com la de tots els altres entrevistats, val a dir-ho. Però és lent i parsimoniós a l’hora de parlar i es pot arribar a fer pesada la seva intervenció. El moment que a mi més m’agrada és quan li entima que “el único maestro por mi reconocido es el gran escritor catalán, del que tan poco saben ustedes, los castellanos, Joaquim Ruyra”. Efectivament, ja ens agradaria disposar en català de mitja dotzena de prosistes amb el detall d’orfebre preciosista de l’autor de la Costa Brava. A mi, em recorda una altra figura contística paral·lela, la de Juan Rulfo —per cert, un altre dels entrevistats d’'A fondo'. Quan a final dels seixanta esclatà el 'boom' de la literatura llatinoamericana, demanaren als grans autors d’aquelles lletres pels seus clàssics i tots coincidiren a assenyalar la referència de Rulfo.

Però el que mereix que veritablement invertiu una hora i escaig del vostre temps és el documentari sobre un murri Josep Pla. Era un senyor ja gran, a tres mesos justos aquell dia de complir vuitanta anys, de tornada ja de tot, i que representava en persona una part de la història del segle passat. Havia viscut molt, havia viatjat (mai per plaer) per Europa, l’URSS i Amèrica, havia escrit vint-i-cinc mil planes i pronosticava tres fets molt interessants en la seva intervenció: el Brexit i fins el referèndum d’Escòcia i tot (el que ell anomena el triomf de la 'Little England'), l’esclat del feminisme que es manifestà arran del 8-M i el procés. És quan el presentador li demana —a Espriu, també— pel problema de l’encaix català, i el de la Palafrugell constata que el catalanisme durant la Transició era molt menor que al llarg de la Segona República, però no és capaç d’assegurar que en el futur no revifi de nou, com ha acabat succeint.

I jo observ la categoria d’un programa com 'A fondo' amb entrevistats com ara Dalí, Cunqueiro, Cela, Buero Vallejo, el doctor Trueta o Octavio Paz i em deman si ara no seria possible veure un programa semblant a la Televisió Espanyola amb entrevistes com Jaume Cabré, Quim Monzó, Bernardo Atxaga, Manuel Rivas, Carme Riera, Valentí Puig o Miquel Barceló per esmentar els primers noms que em venen al cap.

Etiquetes