OPINIÓ

Com si fos ahir

Quan s’acabava el curs escolar, jo em quedava un poc com un ferrer sense carbó. Al col·legi Pius XII fèiem horari partit, de manera que sortíem a les 13 h però hi tornàvem de 15 h a 17 h i a la sobretaula no podia asseure’m amb ma mare davant el televisor. Va ser un dissabte horabaixa que record perfectament haver sintonitzat el Canal 33 i, en enxampar una escena qualsevol de 'Poblenou', vaig estar segur que allò era la repetició setmanal d’aquella sèrie catalana que estava fent tanta forrolla i que arribaria al milió d’espectadors sense comptar l’audència illenca i valenciana. En aquella escena hi sortia l’Antòniu –que a mi em sobtava molt que no anomenassin Antoni. Aviat vindria l’estiu i podria gaudir de veure-la fins a mitjan juliol. La temporada finalitzava amb un llarg capítol nocturn que ho deixava tot en suspens.

Així m’hi vaig enganxar. Quan es va acabar 'Poblenou', programaren 'Secrets de família', que mai em va fer el pes. Els arguments de 'Poblenou' els escrivia Benet i Jornet i els de 'Secrets de família', Maria Mercè Roca, que com que era de Portbou traslladà l’acció a Girona. Ni el canvi d’escriptor degué funcionar ni 'Secrets de família' pretenia allargar-se gaire, i la tercera telenovel·la, 'Nissaga de poder', la tornaren a encomanar al 'Papitu' Benet i a mi em recuperaren com a seguidor. Anys a venir, jo estudiava Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i el crític literari Nadal Suau, aleshores matriculat d’Hispàniques, tenia Adolfo Sotelo de professor. Un dia a classe, Sotelo parlà meravelles de 'Nissaga de poder' i dels guions de Benet i Jornet, però advertia als seus alumnes que una cosa així només succeïa un cop a la vida i que, després d’això, Benet ho havia tornat a intentar inútilment sense reeixir-hi. Ho podia dir perquè en aquella època, a Televisió de Catalunya, ja no emetien 'Nissaga de poder' sinó 'El cor de la ciutat' i, entre i entre, s’havia escolat 'Laberint d’ombres'. Totes tres sorgien del magí de l’autor de 'Quan la ràdio parlava de Franco' i jo les m’havia queixalades totes tres!

A dir ver, i  a banda que les comparacions sempre resulten odioses, 'Nissaga de poder' –amb permís de 'Poblenou'– va ser una de les dues millors de les que vaig seguir; 'Laberint d’ombres' me la vaig empassar sencera, però 'El cor de la ciutat' es va estendre al llarg d’una dècada i a mi em va perdre pel camí. S’ambientava a Sant Andreu i vaig prometre que, com que vivia a la Ciutat Comtal, un dia hi aniria a fer un tomb per si reconeixia qualque escenari de la telenovel·la, però finalment mai vaig trobar el moment. També s’esgotà el mateix Benet i tot, per tal com se substituí 'El cor de la ciutat' per 'La Riera', prevista al principi com una sèrie curta que no fa gaire s’acabà després de vuit temporades. Els arguments els maquinavaara el millor de la jove dramatúrgia catalana (Guillem Clua, Sergi Pompermayer, Marta Buchaca, Cristina Clemente, Pau Miró...), que donaren un altre pas de rosca respecte de les línies vermelles de Benet i Jornet, com si tractassin d’'épater le bourgeois'. En un primer moment, em varen tenir enganxat i vaig aguantar al llarg d’un seguit de capítols, però també me’n vaig cansar –i això que darrere el taulell aviat hi serviria copes el meu amic manacorí Toni Lluís Reyes.

Tota aquesta història d’avui ve a col·lació perquè, com que la meva vida d’estudiant no ha tingut solució de continuïtat amb l’etapa adulta, continuu restant desenfeinat a l’estiu. El passat setembre estava igual i, de Sant Francesc de Formentera estant, vaig empassar-me els primers capítols de la nova sèrie catalana, 'Com si fos ahir'. No n’he tornat a mirar cap fins aquest mes de juliol, que torna a lleure’m una estona per escarxofar-me davant del sofà i tractar de posar-me al dia per arribar a l’epifania d’aquest llarg capítol nocturn que vèiem a mitjan juliol quan s’acomiadava la temporada. Arribats quasi a l’equador d’aquesta estació, el 29 de juliol, més tard que de costum, serà quan s’emetrà el darrer capítol de la temporada.

Etiquetes