OPINIÓ

La fragilitat dels drets socials

Fa uns mesos, recordo que era a l'estiu, compartí vagó amb dos joves que no van parar de parlar durant tot el trajecte. Tots dos -futurs professors, segons vaig entendre de la seva conversa- xerraven aliens a totes les vides que compartim aquell espai que es va convertir en el seu teatre. Gesticulaven, cridaven com si únicament existís la seva existència, parlaven a viva veu de les seves opinions, la seva vida, el seu passat quan eren molt jovenets, fa un any, de les seves notes -un va aprovar amb un 6 i l'altre només va tenir un 4 i, com no ho esperava, es va quedar molt satisfet. El que treballa va explicar al seu amic les tasques de la feina per la qual, cito textualment la seva frase: “Em paguen com si fos persona, uns 400 €”, i els dos repetien entre riallades “com si fos persona”. Després van continuar la seva conversa fins que vaig baixar a la meva parada habitual.

“Com si fos persona” sembla la definició perfecta de tota una categoria de persones a les quals les erosions socials han anat esborrant la identitat i les aspiracions fins a convertir-les en invisibles.  Eduardo Galeano va dir d'ells i d'elles “que no són humans, sinó recursos humans”. Totes i tots  viuen i sobreviuen en l'angle mort de la nostra societat. Tenen noms, històries, desitjos, somnis tal vegada, pors, angoixes i viuen allà on la seva existència i el seu desemparament no tenen rostre i no són més que números en les estadístiques que reflecteixen les desigualtats socials.

El VIII informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya assenyala: "La desigualtat en el mercat de treball està imposant el discurs que l'èxit final resideix en la consideració de l'ocupació com un privilegi i no com un dret... la precarietat laboral s'ha convertit ja en una forma de vida de manera estructural en la nostra societat". Per aquesta raó, em pregunto si la pujada del salari mínim interprofessional ha de ser o no notícia.

Tenir feina, en unes condicions dignes, és un dret indiscutible; les condicions són, a més de rebre un tracte respetuós, tenir un salari que dignifiqui la persona i que li permeti viure, mantenir la seva família i assegurar-li un allotjament digne. Certament puja l'SMI, però també els contractes a mitja jornada en què s'exigeixen resultats i rendiment com si es tractàs de jornada completa, proliferen contractes per hores, algunes empreses a partir de segona hora fraccionen el pagament a cada 15 minuts, les empleades de la llar continuen amb el seu règim especial amb més ombres que llums i són dones de diferents nacionalitats i edats.

Els lloguers no deixen de pujar, ni els joves poden tenir la seva pròpia llar ni els majors poden tenir la seva intimitat. A certes edats cal tornar a compartir pis o tornar a casa dels pares ancians, a qui  toca una altra vegada alimentar els fills i filles que els retorna el sistema en edat adulta amb formació perquè no troben la seva oportunitat laboral i no els queda més sortida que tornar a la casa familiar.

Les cues per a recollir ajuda d'aliments encara continuen a la vista de tothom i són formades per persones de totes les edats, homes i dones, algunes vegades acompanyats per menors. No hem d'oblidar-nos que no fa gaires anys algunes persones anaven directament als contenidors per a buscar el menjar en una societat en la qual proliferen supermercats plens d'aliments locals i exòtics. No fa gaire vam ser testimonis d'aquella ona gegant produïda pel col·lapse econòmic i l'efecte dòmino que es va engolir els drets i el benestar de moltes famílies. Quan es tracta de grans desastres, deixem de costat la nostra memòria de peix perquè vivim sota el jou d'un capitalisme salvatge que ens pot devorar en qualsevol moment.

Repeteixo per segona vegada que pugen els lloguers i cada dia hi ha persones desnonades de les seves llars. En l'angle mort de la nostra societat hi viuen moltes mares i pares derrotats i ferits. Els testimonis de les seves llàgrimes i impotència són les seves filles i fills menors i fràgils. Els sentiments de culpabilitat, vergonya i impotència dels seus progenitors se'ls graven en la retina de l'ànima; per aquest motiu, darrere de cada menor enfadat hi ha la història d'una mare o un pare ferits.

Les injustícies de la nostra societat les atribuïm sovint al Sistema com si fos un ens que escapa del nostre control. Totes i tots Som el Sistema i les seves anomalies són el reflex de les nostres. El nostre silenci i la nostra actitud de mirar cap a un altre costat són les fulles esmolades del sistema que afebleixen i tallen els drets socials.

Cuidem dels menors, alleugem les càrregues dels adults i mostrem respecte als nostres majors i entre tots facem un pensament.