La fugida

Qui sap si veurem un altre cop a Andorra convertida en terra d’acollida, una vegada més en la roda incansable de la història

Ahir a la tarda va saltar a l’èter la notícia. El raper mallorquí Valtonyc ha esquivat el (ferm?) control policial que vigilava els seus moviments, ha deixat enrera terra i família i ha fugit nord enllà, on diuen que la gent és neta, culta, desvetllada i -se suposa- feliç. A l’exili, sí, malgrat el que diguin els guardians de les essències constitucionals espanyoles, que li penjaran la llufa de fugitiu de la justícia, com si fos un empestat. “Huye a Europa”, titula un digital espanyol, i en aquestes tres paraules hi ha, amb tota la contundència, l’expressió d’un fracàs de dimensions històriques, un capítol més de la sèrie de terror psicològic que va donant tombs absurds de guió i ningú no sap com ha d’acabar. Davant de fets com aquest hom no pot menys que posar-se en la pell de tots els que ara estan empresonats per delictes de pensament i acció política pacífica, des de fa mesos i sense perspectives clares d’alliberament, captius en una teranyina vella de tres-cents anys, teixida per un estat rancorós i rabiüt. És terrible, i el pitjor que pot passar és la resignació, el confiar en la divina providència perquè aparegui al darrer acte i ho posi tot a lloc. És desolador. Qui sap si veurem un altre cop a Andorra convertida en terra d’acollida, una vegada més en la roda incansable de la història: refugi d’austriacistes, de carlins, de liberals, de catòlics i de republicans, d’opositors de tota mena i color al règim.

Etiquetes