El fus

La complexitat del món contemporani és tan gran que sembla impossible concebre una relació més sana amb el temps

ALBERT VILLARÓ
ALBERT VILLARÓ

El debat etern sobre el canvi d'hora, que patíem amb molta resignació dos cops l'any, ha experimentat una revifalla insospitada amb la decisió de la Comissió Europea de revisar el protocol vigent, després d'una estranya consulta popular. Ara s'ha obert la capsa dels trons. La cosa es complica, perquè és quan tocarà decidir si es manté l'horari d'estiu o bé el d'hivern. El continent es dividirà entre aquells a qui no els fa res que claregi a les nou al pic de l'hivern a canvi d'una estona més de claror de tarda i els partidaris d'acostar-se més al ritme solar. No és una qüestió senzilla de resoldre, i menys encara si afegim el cas dels fusos horaris: hi ha qui proposa revisar-los i que tinguem la mateixa hora que a Londres, i deixar la de Berlín o Budapest, amb arguments geopolítics on hom cita Hitler i De Gaulle. Les combinacions entre les tres variables són moltes i tan transcendents que no podem deixar d'esgarrifar-nos en veure de quina manera tan manicomial fem ús del temps. A les societats agràries preindustrials el temps era un concepte elàstic, que s'ajustava als cicles naturals i a les característiques de cada territori. La complexitat del món contemporani és tan gran que sembla impossible concebre una relació més sana amb el temps. Aquest hauria de ser el debat prioritari: què fem amb les nostres vides i fins a quin punt estem disposats a sotmetre-les a la tirania d'uns horaris esclavitzants i impossibles. Però molt em temo que continuarem fixant-nos en el dit que assenyala la lluna...