UNA MONADA

Les garbes espirals

Ingenu de mena, m’he sorprès en descobrir que una coneixença, potser vint anys més jove, una persona culta i curiosa, no sap que és una garba.

Estalvii feina al lector, acudint a sant Alcover-Moll: “Feix d’espigues lligades i tallades, que generalment es compon d’algunes gavelles”, i, tot d’una, 'gavella': “conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per formar amb algunes gavelles la garba”.

La cosa em venia de nou perquè al món ja llunyà de la meva infantesa les garbes eren una presència, un, diguem, objecte, habitual i quotidià. Si recordam, per exemple, que els arqueòlegs que excaven a Son Peretó han descobert que molts dels mallorquins de fa mil cinc-cents anys que estan enterrats allà patien el que ara anomenam colze de tennista, i ho atribueixen al maneig de la falç, a la feina de segar, podem pensar que, de garbes, n’hi ha hagut a Mallorca durant, potser, dos mil·lennis. Però és evident que amb la mecanització del camp han desaparegut, no sé si per complet. Tant que el seu nom navega cap a l’oblit.

Record unes antigues màquines de segar que estirava una bístia, i aquelles primeres batedores, que es movien amb la força d’un tractor; però imagín que la desaparició, l’obsolescència, de la garba arriba amb la difusió de les... 'cossetxadores', que és un barbarisme que enguany he vist reivindicar a certa festa popular.

La qüestió és que, amb la mecanització, una nova realitat es materialitza cada estiu als paisatges de l’illa (i crec que a molts indrets del món agrari industrialitzat). És aquesta mena de 'land-art', de gran instal·lació, que formen això que he estat temptat d’anomenar, amb poc rigor i una mica de deliri, les garbes espirals: aquestes bales cilíndriques de palla, que tampoc no estic ben segur de si ho són, i que donen al paisatge un aire oníric, una mica Magritte o –ara que el tenim per Palma– De Chirico. Supòs que pel contrast de la seva forma geomètrica, abstracta, repetida, industrial, amb la sensació gairebé natural dels paratges foravilers.

Així com passa l’estiu apareixen i, després, la majoria van desapareixent, mentre unes altres resten als camps, com abandonades, s’enfosqueixen amb les pluges i el temperi i sembla que es vagin desintegrant sobre elles mateixes.

Em fan pensar en el poeta Damià Huguet, que veia en els paisatges

per on pas com un gran poema escrit en el temps, al terrer, amb el treball de generacions de pagesos. Va ser un dels grans poetes catalans de la darrera part del segle XX, i aquest estiu ha fet vint-i-dos anys de la seva mort. M’alegra que el poeta i editor Pau Vadell anunciï la imminent reedició dels seus primers tres llibres, a la qual seguiran en un any una nova antologia i una especial reedició d’aquell llibre preciós i emocinant que és 'Les fites netes'.

Però torn a les bales cilíndriques de palla, a les improbables garbes espirals, que ara que l’estiu declina ja han desaparegut de molts de camps on començ a veure tractors que llauren, perquè aquest efecte estètic que l’art contemporani ens ha ensenyat de percebre dona testimoni visible de l’existència de pagesos a la nostra illa, que a vegades s’assembla massa a Hawaii. I aquest estiu se n’ha parlat als diaris perquè hi ha en marxa el procés per debatre –o no– i aprovar una Llei Agrària. Al manco així s’anomena, perquè he intentat seguir la controvèrsia entre partits polítics, organitzacions de pagesos i altres agents socials i he trobat molta cosa d’urbanisme i hostaleria i molt poca d’agricultura i ramaderia.

En aquest punt ho hauria de deixar, reconeixent la meva ignorància superlativa. Però hi ha una altra imatge que veig als camps del migjorn, on encara sembla ressonar la veu de Damià Huget. La veig en aquells indrets on no hi ha ni xalets ni cap pagès que conri el que fou un temps terra de roters. Camps abandonats on tenen lloc escenes d’una violència que sembla passar desapercebuda, perquè és lenta i vegetal: davall cada ametler o figuera abandonat a la incúria hi creix un ullastre, o una mata, que li disputa l’aire, l’espai, la llum i que, al cap d'un parell d’anys, acaba per ofegar-lo. I em preocupa que pugui ser una metàfora o una profecia.

Etiquetes