Durant anys s’ha teoritzat sobre el tercer eix, a les illes Balears i les Pitiüses, que confereix una singularitat afegida al nostre panorama polític. A banda de les línies confrontatives esquerra-dreta i illenc-espanyol, en trobaríem una altra: proteccionista-depredador. L’ecologisme ha estat important, per al progressisme d’aquest país. Pens en l’esquerra mallorquinista i en l’anarquisme, amb un rol cabdal en batalles conservacionistes centrals, com ara l’ocupació de la Dragonera per part del col·lectiu Talaiot Corcat.
La història d’Els Verds com a formació política em sembla una història maca d’explicar. Els anys vuitanta foren difícils per a les persones d’esquerres i amb consciència nacional de casa nostra. No ho vaig viure amb plenitud, perquè servidor era només un infant, però aquella dècada va ser una gran travessia del desert per a molts. El progressiu desprestigi i enfonsament del bloc socialista alternatiu al capitalisme a l’Europa oriental deixà les esquerres marxistes desnortades. Mentrestant, nous aires, al voltant del pacifisme antimilitarista, el feminisme i l’ecologisme agafaven volada a Alemanya i a França. Aquella flaire arribà a les Balears. Cap a 1985, aproximadament, es constituí l’autodenominada Assemblea per la Pau i el Desarmament, després transformada en Assemblea Pacifista i Ecologista, que destacà per la frescor del seu activisme, especialment intens a l’hora de fer campanya contra les visites dels vaixells de guerra nord-americans de la VI Flota a la badia de Palma. En una coneguda cerveseria d’ambientació irlandesa del centre de Ciutat encara es podia llegir, a la vidriera de la portalada, fins no fa gaire “U.S. soldiers not are welcome here”. A les eleccions estatals de 1989 es presentà la candidatura Els Verds-Llista Verda de les Balears, que obtingué 8.751 vots, el 2,54%. L’encapçalava Rafel Miquel, un misser laboralista. Aquella fou la prova de foc que portà un grup de persones promotores com Àngels Fermoselle, Margalida Rosselló, Joan Buades i Jordi López a fer possible el naixement, en un congrés celebrat a Sóller ja el 1990, d’Els Verds de les Illes. Aquell fou el tret de sortida d’una trajectòria no exempta de problemes. A les autonòmiques de 1991 el fet que el PP del president Cañellas pugés el llistó del 3% al 5% per accedir al Parlament els barrà el pas, malgrat que la llista verda va fer més de 7.000 vots. Tanmateix, hi acabaren entrant. El 1995 ho va fer Josep Ramon Balanzat, per Eivissa i en solitari! i el 1999, Joan Buades –en el marc d’una candidatura unitària de l’esquerra eivissenca– i Margalida Rosselló –per Mallorca i en coalició amb Esquerra Unida. Des de llavors aquesta petita formació visqué immersa en dos debats que jo diria que són molt actuals. Quina transformació real es pot fer des de les institucions de la democràcia liberal? Té més sentit advocar per un projecte que mixturi altres famílies polítiques o és millor autocentrar-se en una proposta exclusivament verda? Els hereus del PCE i del PSM són qüestions que també s’han plantejat, però de diferent manera. Sigui com sigui, de les respostes a aquelles incògnites tenim la praxi d’avui. El sector més possibilista, que em fa l’efecte que tenia en el poeta i traductor Miquel Àngel Llauger una de les veus més sòlides, va acabar triomfant i, d’aquest fet, vingueren els acords amb Esquerra Unida, primer, i amb l’esquerra sobiranista, després, cosa que possibilità que d’una aliança per a les eleccions espanyoles de 2004 com Progressistes per les Illes es pogués evolucionar cap al Bloc per Mallorca i a l’actual MÉS. Altres veus lucidíssimes, també, com els esmentats Joan Buades i Margalida Rosselló –que va ser consellera de Medi Ambient amb el primer Pacte de Progrés– advocaren, i advoquen, per un posicionament més estrictament anticapitalista. Dues concepcions i dues mirades que no són, al meu parer, incompatibles. I és que, en parlar del gen verd, parlam, també, dels reptes actuals de l’esquerra que val la pena. La que pensa globalment i actua a la terra.
