OPINIÓ

La generació perduda

Els diàlegs intergeneracionals sempre m’han semblat sans. Si quelcom m’ha enriquit molt, ha estat estar en contacte, durant bona part de la meva adolescència i primera joventut, amb persones més grans. M’han modelat. M’han fet veure altres mirades. M’han donat empatia per universos i situacions que em semblaven de ficció. He llegit els seus llibres i he mirat les seves pel·lis amb els meus ulls, però una mica també amb els seus. Quan era gairebé un 'teenager' recordo tenir un coneixement cert, quasi cartogràfic, de dècades que no havia viscut, de contextos que no eren els meus. Això crec que és generalitzable, a grans trets, a tota ma generació. I a les anteriors. La transmissió dels llegats, dels relats de com havien estat les coses o de com s’havien transformat, funcionava.

Fa un temps, en una agradable sobretaula, un bon amic a la trentena, historiador de l’art, m’explicava com el seu alumnat universitari, a qui treu uns quinze anys, tenia escassa memòria col·lectiva i sentimental del passat. N’havia trobat casos flagrants. Per sulfurar-se. Estudiants brillants estrenant-se en una carrera d’Humanitats que quasi no sabien què havia estat el franquisme o la Gran Guerra. Amb quina expressió artística calia relacionar Liz Taylor, Frida Kahlo o els Sex Pistols. Ja no diguem Andreu Terrades, Tots Sants o Cesc Gay. Que no ubicaven en una cronologia el jazz, les amfetes o l’Art Déco. Amb mancances greus de la cultura general més bàsica relacionada amb el nostre temps pretèrit recent. En parlàrem llargament, d’això. Arribàrem a conclusions.
Sovint hi ha una tendència innata a considerar, des de les fornades més vellardes, els joves com els culpables de totes les pèrdues, de tots els buits. Sovint, però, el que cal és enfocar des de la globalitat. Els joves sense memòria i, per tant, amb les mans lligades per afrontar els reptes del present que vénen donats pel passat, ho són perquè algú ha desistit. Algú no els ha transmès la memòria. Net i clar. Ras i curt. Pot culpar-se’n la irrupció tecnològica o uns canvis estructurals que no són, segurament, gaire diferents dels que visquérem els que passàrem d’infants a adults entre la caiguda del Mur i la caiguda de les Torres. Però seria tirar la pilota cap endavant. La realitat és que hi ha una generació que no ha fet els deures i ara els seus fills, i tota la societat, ho paguen.

Hi ha dues fornades per les quals tenc predilecció. Sempre he admirat el gruix dels seixantins, els de la Transició. Venien d’un mal antic i massa llarg. Feren el que pogueren. Han aixecat un país desfet i retut. Ens han aixecat. I no és poc. Encara que hi hagi decisions i perspectives seves amb les quals discrepi. Una part dels seus congeneracionals foren molt fills de puta: els estafaren. Això és cert. Però, repeteixo, no s’han aturat de donar lliçons de resistència que arriben fins al fenomen iaioflauta del 15-M. “Respect”, que deia aquell. Després hi ha el magma nostrat, ample, el dels que tenen entre una dècada més que jo fins a deu anys manco: la franja entre els 45 i la vintena. Molts mons encabits, segurament amb calçador, però que tenen en comú la fragilitat. Una fragilitat precària. La pèrdua de les certeses. I, en el cas dels més grans, allò tan antoniafontià de “He tastat sa mel i és normal ara me falta”. Només els que hem estat joves conscients entre finals dels noranta i el primer lustre del segle XXI podem entendre aquests versos del mestre Joan Miquel Oliver en la mesura pertinent.

Hi ha, entre aquests dos grups que he citat, un buit evident. Un altre grup, vaja. A ells, protagonistes biològics del que ha passat al món i a la bolla des del 2000 fins ara, els hem de demanar explicacions. No als seus fills de 18 o 20 anys. Ells dirigeixen els partits, les empreses, les universitats. Amb un milió d’excepcions. Cert. Però si tenim una societat civil més o manco forta, és cosa d’ells. Si, com a col·lectivitat, som més o manco a prop d’una Ítaca o d’un naufragi, també va seu. A un lloc com Mallorca trobo a faltar més compromís, d’aquest grup generacional, a ajudar a aixecar el conjunt del país. Ells el podrien enfortir. I no ho fan. Tenir la consciència d’això no sé si ens soluciona res, francament. Però, per ventura, ens ajuda a analitzar millor el que ve. I si, pel que sigui, acabam perdent, saber per què ha passat.

Etiquetes