Aquesta setmana ens despertàvem amb propostes i polèmiques lingüístiques. Un partit polític proposarà –o vol proposar– que les llengües cooficials de certes comunitats siguin objecte d’estudi pels estudiants de tot l’Estat. Mentrestant i per seguir amb la dinàmica política, un altre partit indicava que l’euskera no forma part de la cultura “riojana” i, a més, diu que no tenen cap interès d’aprendre’l ni d’apreciar-lo com a valor patrimonial. Mentrestant, un tercer partit titula una de les seves propostes modernes i reformistes “El castellà, llengua de tots els espanyols”. Així que aquí ens trobam amb tot un seguit de propostes/polèmiques lingüístiques com a pa del dia a dia.
Sempre he dit que l’estudi de les llengües s’ha de deixar als filòlegs. I que voler ficar les llengües al debat polític no és ni bo ni responsable. Perquè la llengua, com a tal, és l’element més essencial d’una persona. És l’instrument amb el qual pensam i ens comunicam. És el que aprenem des de ben petits, i també representa la nostra manera d’entendre el món que ens envolta. I és clar, quan posam la llengua dins el debat públic, això fa treure totes les sensibilitats i genera ofenses a un i altre costat. El fet d’obviar la llengua al debat polític no indica la meva oposició a fer polítiques de normalització lingüística. A l’inrevés, crec que cal fer polítiques actives per aconseguir una igualtat real de les llengües minoritàries i que per fer-ho calen polítiques de discriminació positiva. Però això es pot seguir fent alhora que no es posa a prova dia a dia la llengua dins el debat mediàtic.
Per tant, obviar el tema lingüístic és la manera de mantenir la cohesió d’una societat plural en què conviuen diverses llengües que es troben en situacions molt diferents. No vos estic parlant del “bilingüisme cordial” que uns promouen quan estan a l’oposició, però que semblen oblidar quan entren al Govern. Més bé al contrari. Sent conscients que un dels elements que va fer endarrerir l’aprovació de l’Estatut de 1983 va ser la llengua, juntament amb la bandera; sent conscients que aquest tema genera polèmica i confrontació, cal ser intel·ligents i actuar amb el seny necessari. Una llengua minoritzada com la nostra, que es troba en una constant avaluació per part dels mitjans, dels polítics i dels sectors poc afins no es pot permetre ser part del debat polític cada dia. L’any 1978 pareixia que havíem assolit la concòrdia social amb el tema lingüístic a les Illes Balears –no, en canvi, en altres comunitats com la valenciana. Els preceptes constitucionals i estatutaris així ho reflectiren, afirmant que les llengües, com a patrimoni cultural i social han de ser objectes de protecció acurada per part de les administracions. Quaranta anys més tard, sembla que no ha calat dins el conjunt de la societat espanyola.
Per tant, cal promoure l’aprenentatge i el coneixement dels grans autors de llengües com el gallec, l’euskera i el català. I cal fer-ho arreu de l’Estat. Perquè Espanya és diversa i plural, i només així ho serà. Que els que promouen la divisió i la ignorància no trobin més que l’oposició d’una societat que aprecia i valora la riquesa lingüística i cultural. I que les llengües segueixin cohesionant, malgrat els constants intents que no sigui així. Si volem conviure en una estructura política, cal que tots ens coneguem i aprenguem com som, com parlam i com ens expressam. En paraules de Miquel Roca, això també són gestos, i els gestos, moltes vegades són determinants.
