Ara fa just un any, una trentena de mallorquins, la majoria mestres o professors, es reuniren en un bar d’Eivissa per celebrar la revetla de Sant Antoni lluny de casa. A mesura que la nit es tancava, començaren les primeres gloses, la majoria improvisades, que s’allargaren fins a la matinada. Si aquest mateix sopar s’hagués celebrat vint anys enrere, segurament hauria estat al revés i la majoria de les gloses haurien estat de repertori d’algun cançoner publicat.
Comparar les dues situacions, una de real i una altra d’hipotètica, serveix per entendre l’evolució que ha patit el món de la glosa improvisada les dues darreres dècades. Parlam d’evolució però ho podríem qualificar de resurrecció, perquè fa vint o vint-i-cinc anys les composicions populars improvisades a Mallorca eren mortes o gairebé, i actualment no només han sortit del món de les tenebres, sinó que gaudeixen d’una salut excel·lent.
Casos com aquest són rars al llarg de la història, cosa que encara fa més excepcional la recuperació. Segurament el més conegut, i també el més espectacular, és el de la llengua hebrea, un idioma que s’havia deixat de parlar al segle IV dC a Palestina i que només s’havia mantingut de manera ritual en les cerimònies religioses del poble jueu, espargit per tot el món després de la diàspora. No va ser fins a final del segle XIX, mil cinc-cents anys després, que es recuperà l’hebreu com a llengua d’ús quotidià, gràcies especialment als treballs d’Eliezer Ben-Yehuda, que actualitzà l’idioma introduint-hi una gran quantitat de neologismes que el feren útil per a la vida moderna.
Salvant totes les distàncies, els processos de recuperació de l’hebreu i la poesia improvisada a Mallorca presenten algunes similituds.
Fa ara dues dècades, la glosa improvisada havia gairebé desaparegut i les gloses havien entrat en un procés de ritualització. Només se sentien gloses per Sant Antoni i la majoria eren extretes dels reculls de composicions publicats. Una escena habitual fins no fa gaire temps eren els foguerons amb un plec de fotocòpies de gloses recopilades pel pare Rafel Ginard o per Gabriel Janer Manila. Eren les mateixes gloses que es repetien un any i un altre a les beneïdes.
Del procés de recuperació de la glosa improvisada, amb els nostres Ben-Yehuda particulars, se n’haurien de destacar alguns aspectes importants.
En primer lloc, la difusió del fet que la glosa improvisada és una tècnica que es pot aprendre i no es tracta d’un do innat. Aquesta consideració democratitzà la possibilitat d’incorporar-se a la nòmina de glosadors de picat i en són la mostra fefaent els tallers de glosa que de manera periòdica s’organitzen a diversos indrets de la geografia mallorquina.
També és un factor a tenir en compte el nivell que ha assolit la primera generació de glosadors just després de la recuperació. El domini de la tècnica i de l’ús del llenguatge dels glosadors del segle XXI els ha convertit en un fenomen social comparable al predicament que varen tenir en el passat noms com en Batle, en Cartutxo, na Cartera i es Cabo Loco.
Tanmateix, la glosa improvisada no hauria trencat la vitrina que la protegia i l’encapsulava si no s’hagués adaptat a la societat del seu temps i, sobretot, si no hagués esdevingut un mitjà de comunicació útil.
Aquesta adaptació, com va fer abans l’hebreu, ha permès que en glosa es pugui parlar, per exemple, de tots els elements d’una societat tan tecnificada com la nostra.
La utilitat actual de la glosa, més enllà de com a espectacle de lleure, rau a haver esdevingut un mitjà d’expressió de les reivindicacions més avançades de la Mallorca dels nostres dies. N’hi ha prou de recordar totes les gloses que es feren contra la política lingüística i educativa del Partit Popular o les que actualment se senten com a part de la reivindicació feminista.
En aquests moments en què es debat tant sobre com s’han d’adaptar les tradicions centenàries a les reclamacions d’una societat en què la igualtat, la transparència i la participació són valors en alça, convé extreure les lliçons dels casos d’èxit. Els casos d’una au fènix que ressuscita de les seves cendres. Una primera lliçó, per exemple, és prescindir dels elements sobrers i centrar-se en allò essencial sense perdre de vista, en cada moment, les demandes dels elements més dinàmics de la societat. Convé prendre’n nota.
