El resultat electoral de diumenge a Espanya ha representat l'ascens d'un graó més en aquesta cursa de fons que es viu des que es va iniciar el procés català. Un graó més perquè d'una banda els diputats independentistes representats al Congrés de Diputats passen de 3 a 17, una xifra mai assolida, i manté l'independentisme al capdavant. De l'altra perquè creix de forma considerable el suport a les coalicions que Podemos va fer a Catalunya, País Basc, Galícia i País Valencià, forces polítiques que del dret a decidir n'han fet un dels eixos essencials del seu discurs en aquests territoris, conjuntament amb el discurs social. Tot plegat, unit al fet que ningú ha obtingut majoria absoluta i que no es pot formar govern sense establir aliances que, si fem cas dels discursos en campanya, seran difícilment assumibles.

Ara bé, mentre que el vot a Esquerra i Democràcia i Llibertat és clarament independentista, després de veure com s'han repartit els vots en el mapa català no és d'estranyar que sorgeixi el dubte de si l'elector de Podemos a Catalunya és netament defensor de l'autodeterminació dels pobles i la realització d'un referèndum per decidir quin futur polític es vol per Catalunya. És una pregunta lògica quan hom veu que aquesta coalició s'ha nodrit de vots en zones on en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya van anar a parar a Ciutadans, clarament contrari, ja no només a l'autodeterminació, sinó a qualsevol reforma constitucional que canviï el marc de relacions entre Catalunya i Espanya en la línia d'afavorir un major grau de decisió política per als catalans.

És evident que sí que hi ha una part de l'electorat d'En Comú Podem que s'alinea en la demanda d'un referèndum, fins i tot de la independència; però és evident també que hi ha hagut una altra part del seu electorat que no l'ha votat tenint en compte aquest paràmetre. Senzillament que la dualitat del discurs en els eixos social i nacional ha fet que absorbís vot provinent de tot arreu, i que pugui erigir-se en l'esquerra recanvi d'un PSC-PSOE envellit.

Recordem, però, que aquest PSOE, ara envellit, també va incorporar en el seu ideari l'any 1974 al congrés de Suresnes el reconeixement de l'autodeterminació dels pobles, i va ser un dels sis punts que van servir per assentar les bases de la unitat del socialisme català amb el protocol d'entesa de l'any 1978 entre PSC i PSOE: "El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol".

Malgrat aquest precedent i la malfiança que genera la lectura en clau històrica, és evident que la música de la coalició de Pablo Iglesias sona bé, i més tenint en compte que les aliances territorials podran tenir grup parlamentari propi. Podemos pot fer allò que mai es va atrevir a fer el PSOE: el respecte a la plurinacionalitat de l'estat espanyol i, en conseqüència, el respecte al dret a decidir d'aquestes realitats. Un referèndum, però, que continua sent una quimera ja que el bloc anti-referèndum continua sent majoritari (253 la suma de PP, PSOE més C's).

El procés català ha de saber aprofitar el moment per fer realitat el mandat del 27S: aquest diumenge hi ha hagut un increment considerable de diputats independentistes a Madrid i un augment en el suport a les formacions que defensen el dret a decidir.