Va haver-hi un temps

El planeta no ens demanava reclusió sinó canviar el sistema

He somniat que he retornat als temps passats d’il·lusió i vida. He somniat que era feliç, tenia tot el que volia. Com el somni d’escoltar aquestes frases a l’escenari, en el 'Memory' de l’Àngels Gonyalons, primer, després a 'Els Miserables', a teatres de Madrid i Londres, i més recentment a la pantalla gran. Va haver-hi un temps que teníem accés a la cultura, a l’aliment de l’ànima, però tot es va desfer. Fins quan haurem de viure en un malson sense teatre, concerts, cinema?

He somniat que viatjava a 'Casablanca' i a París, on tots els cafès i locals del món estaven oberts i d’entre tots, jo entrava en el seu. I parlàvem a cau d’orella i ens fèiem riure amb bajanades que sentíem per sobre la música. Un piano en directe i el Sam que esquitxava notes amb la gola encesa, les mans sobre les tecles. Fitant-nos a nosaltres que vam retornar-li una mirada enriolada, còmplice i ens vam dir que aquell podria ser l’inici d’una bonica amistat. Va haver-hi un temps que podíem viatjar, però tot es va desfer. Fins quan haurem de viure perimetrats, sense xiuxiuejos, brindis de cervesa, sense picades d’ullet, sense oportunitats de noves amistats, de nous amors?

He somniat que no tenia por. Que podia fer abraçades a l’àvia, la tieta, el company que arriba o el que se’n va. Que no tenia por a equivocar-me d’hora per sortir a passeig, de festa o a llençar les escombraries. Que no tenia por de fer cas a 'Ciutadà Kane' quan deia que només hi ha una persona que pot decidir què faré i soc jo. Quan no tenia la vida prohibida, l’alè de la policia a l’esquena. Quan el que s’hauria de prohibir són els desnonaments, els tancaments de residències de gent gran per especular o els rescats de bancs. 'Watchmen' ja s’ho preguntava: i qui vigila els vigilants?

Hi havia un temps que tenia confiança en partits d’esquerra als governs i pensava que preferirien enfortir, engrandir i respectar la sanitat pública que no pas empobrir-nos però no havia entès quan 'Harry Potter' avisava que no són les habilitats el que demostra el que som sinó les nostres decisions. Hi havia un temps que no entenia 'El Gran Dictador' quan deia que pensàvem massa, ni a 'Blade Runner' quan deien que és tota una experiència viure amb por, que això és el que significa ser esclau, quan 'Mar adentro' pronosticava que una vida sense llibertat, no és vida. Fins quan haurem d’aturar la vida per protegir la vida? Qui ens retornarà aquest temps de temps mort?

He somniat que havíem entès el clam del planeta, Houston, tenim un problema. Que li volíem oferir al canvi climàtic una oferta, com la d’'El Padrí', que no podria rebutjar. Que posàvem el capitalisme, el masclisme i el racisme en una bossa negra i l’entaforàvem en un vaixell a la deriva. Google, Amazon. Necessitarem un vaixell més gran, diria el 'Tauró'. Ken Loach faria ploure pedres sobre un vaixell colossal i apa, al fons del mar, 'Hasta la vista, baby', amb posat de 'Terminator 2'. El que ha faltat aquí és comunicació, diria 'La llegenda de l’indomable'. El planeta no ens demanava reclusió sinó canviar el sistema, no ens demanava fer els rics més rics i eixamplar les bretxes, ni posar la culpa i el pes en els sacrificis de les persones sinó transformar les decisions de patronal i governants en bé comú. O ens curem ara com equip o morirem com individus. Aprofitem un 'Diumenge qualsevol'.

He somniat que sentir la Dorothy d’'El Mag d’Oz', dient que no s’està enlloc tant bé com a casa no em semblava una ironia perversa. He somniat que posava la ràdio, la tele i la tablet i no sortien veus ensordidores i dissonants de responsables polítics contradient-se, canviant les normes abans d’aplicar-les. Amenaçant en lloc de fer propostes. No se sentien periodistes fent recomptes, donant xifres alarmants i confoses que en canvi no posen en marcadors altres perills, no informen del número de llocs de treball destruïts, no calculen la quantitat de cines que no tornaran a obrir. En el meu somni dels mitjans de comunicació només en sortia 'Lawrence d’Aràbia' dient que les il·lusions poden ser molt poderoses, 'Fitzcarraldo' assegurant que només els somniadors mouen muntanyes.

Qui ens assegura que després d’aquest virus no en vindrà un altre. Qui ens assegura l’efectivitat de cap vacuna. Fins quan impedirem a les criatures sortir de les bombolles, fins quan els hi ensenyarem a aïllar-se, a fugir dels altres, a posposar el lleure, la creativitat i l’esport de grup que també és salut. Fins quan ajornarem àpats a ca la mare, les castanyes, els torrons que no tenen gust si no es mengen en taulada, els petons amb llengua, les discussions de sobretaula, les mobilitzacions i les protestes col·lectives, els nous descobriments, els tatanets dels nets a la falda de les àvies?

Fa uns anys vaig escriure un article reivindicant el cine Guiu a la Seu d’Urgell, avui ho faig també pel Texas que ha fet millor el barri on visc. #salvemelguiu #salvemeltexas #salvemelscines #salvemlacultura #salvem-nosanosaltres