Era principis de setembre i les parets de la ciutat s'havien aixecat decorades amb cartells i adhesius feministes perquè dies després set persones s'enfrontaven a un judici. Un judici per haver entrat dins una església a defensar un dret per a totes les dones: l'avortament lliure i gratuït. La decoració de la ciutat, però, no va agradar a un nostàlgic d'un règim passat (que no erradicat) i es va dedicar a treure el que trobava. Un conegut militant dels moviments socials de Ciutat, en veure-ho, li ho va recriminar. La resposta? “Háblame en cristiano”, “Te voy a matar”, “Te voy a abrir en canal” i cops de puny fins que se'n va poder escapar. Tres dies després, al parc del Polígon de Llevant, un grup de padrines xineses van patir l'agressió d'un grup de joves que cridaven “Putas chinas, fuera de aquí”. Les dones van intentar fer la denúncia a la policia, però en no saber parlar ni català ni castellà, allò va quedar en un no-res. Supòs que a una ciutat com Palma era molt complicat trobar una persona que pogués fer la traducció, és clar.
Fa dos dies la regidora de l'Ajuntament de Badalona, Fàtima Taleb, denunciava públicament les agressions i insults racistes que rep des de fa un any i mig pel fet de ser dona i musulmana. Un dia abans o el mateix dia, una al·lota denuncia a 'El Periódico' que alumnes de l'escola privada Viaró (a Sant Cugat) la van insultar enmig del vagó del tren pel simple fet de tenir trets indis, mentre la resta de passatgers i passatgeres s'ho mirava. El mateix dia, crec, el diari 'El País' publicava un tuit amb la següent frase “Un gambiano, de 22 años, decide ahogarse en Venecia ante centenares de turistas”. Decideix ofegar-se! Com qui s'aixeca un dia i decideix canviar de forn on comprar el pa, apuntar-se al gimnàs o comprar-se peix per dinar. És de suposar, llavors, que les persones que moren cada dia per intentar creuar les fronteres i escapar dels problemes que els hem creat nosaltres i el nostre estimat món occidental també han pres una decisió així a la lleugera, no? Mirau: vomitera, tenc. I molt d'oi, repugnància i repulsió.
Això només són casos concrets i actuals, però darrere cada titular, darrere totes les agressions, els insults, les escopinades i la violència estructural, hi ha dos factors que van de la mà: el racisme i la impunitat. Amics de tota la vida, amics que es necessiten i es complementen, amics amb una relació que intoxica cada dia la nostra societat. Un racisme recalcitrant i enquistat per tot, fins i tot enquistat en les ments de les persones que ens consideram no racistes, perquè acabam assumint actituds molt paternalistes i sobrades de supèrbia. Una impunitat que practicam quan algú del nostre voltant és racista i no deim res, quan no ens hi ficam perquè no va amb nosaltres, quan no ens posicionam per mor d'una neutralitat plenament falsa: aquella que, precisament, ens ubica a la banda de la persona opressora. Però qui ens hem pensat que som, nosaltres (gent de pell blanca), per decidir sobre les vides de la gent que no tenen el nostre to de pell? Qui ens hem pensat que som per insultar-les, agredir-les, menysprear-les i prohibir que entrin dins ca nostra? Qui ens hem pensat que som, quan no feim res per evitar-ho? Anam a criticar el mur de Trump i les seves polítiques racistes, sí, que nosaltres podem anar amb la cara ben alta amb les nostres pròpies vergonyes com Ceuta i Melilla (recomanació: mirau el documental 'Tarajal', de la productora Metromuster), el Mediterrani i els CIE. Si és que, no em direu que no, però tenim els ovaris i els collons més grans que la Seu de Palma, a vegades.
Sí, supòs que estic enfadada, enrabiada i decebuda i pens que l'etiqueta de persones humanes no ens escau gens, perquè actuam com robots insensibles que no passen (gaire) pena per la podridura social i política que ens envolta. L'onada ultradretana que inunda i avança per tot el vell continent ens hauria de fer encendre totes les alarmes i tots els detectors d'immundícia feixista per esclafar qualsevol intent d'instal·lació permanent. Mentre continuem tolerant l'expressió pública de l'odi –pens en García Albiol, Trump i Le Pen, però també en Bauzá, Aguiló i Campos–, la violència s'anirà fent cada vegada més gran i esdevendrà normal, natural i, en definitiva, justificada. Ataquem, doncs, els símptomes d'una de les malalties que amenacen la nostra humanitat perquè no haguem de lamentar, d'aquí a un temps, que l'odi i el racisme s'han apoderat de nosaltres i de les nostres relacions de manera definitiva i irreparable.
