Tot és posar-s’hi

És ben bé que aquest confinament, per molt que ningú el voldria, crec que ens pot permetre, d’alguna manera, fer allò de parar el món per prendre’ns la vida amb més calma

Tenia pendent llegir una entrevista que fa uns dies va publicar Vilaweb amb Pau Vidal, escriptor, traductor i divulgador lingüístic que fa rumiar i amb qui, molt en general, em costa molt poc estar d’acord. És ben bé que aquest confinament, per molt que ningú el voldria, crec que ens pot permetre, d’alguna manera, fer allò de parar el món per prendre’ns la vida amb més calma, reflexionar i dedicar el temps a coses que valdria la pena fer i que el ritme frenètic generalment ens impedeix fer. I una d’aquelles coses pot ben ser pensar en les reflexions que sovint ens fa Pau Vidal i moltes altres persones que mostren els llums d’alarma que se li encenen a la llengua, acompanyant-los de solucions senzilles, lògiques i eficaces per apagar aquests incendis que consumeixen lentament la nostra llengua i, amb ella, la nostra forma de ser, la nostra identitat com a catalanoparlants.

Una de les reflexions que fa Pau Vidal en aquesta entrevista és a propòsit del darrer llibre que ha publicat: Corregir mata. Parteix de la idea que rectificar gratuïtament les altres persones quan parlen cohibeix i és un mètode poc reeixit per millorar la qualitat lingüística. També és cert que hi ha maneres i maneres de corregir. Jo, personalment, sóc més de, si som en una conversa que gira al voltant d’un mot o expressió incorrecta, quan no tinc més remei de fer-la servir, ho faig introduint la versió correcta. Què hauria de fer, si no; seguir amb el barbarisme quan sé perfectament que és incorrecte? No es tracta d’ofendre els altres sinó, justament, d’evitar un fenomen que Vidal també assenyala a l’entrevista: parlar incorrectament a consciència, per por que es riguin de nosaltres per fer servir els mots adequats. Bé, i jo hi afegiria que ha arribat el punt en què de vegades hem de parlar incorrectament perquè ens entenguin..! És que, de vegades mantenir-nos en el català arriba a implicar sortir de la zona de confort.

 No és d’estranyar que hi hagi aquesta mena d’autoburla a la correcció, tenint en compte que a ningú li agrada que li diguin com ha de fer les coses, i menys, si és per dir-li que les fa malament; que parla malament. Llavors, no només tenim uns mitjans de comunicació que molt en general son una màquina de difusió del català castellanitzat i de la visió hispanocèntrica (seguiu, per exemple, el compte de Twitter Televisió Nacional) sinó que arribem al punt de tenir professionals de la comunicació i programes que es riuen del català correcte com Bricoheores o Està passant. Aquest últim fins i tot fa gala del fet que el mateix títol del programa és un barbarisme. Ep, i tot plegat pagat amb diner púbic..!

És per això que Pau Vidal reivindica la necessitat que apareguin rols que propugnin tot el contrari: posar de moda el català ben parlat i adequat a cada registre i devaluar l’actitud contrària. Això em fa pensar una mica en La Incorrecta. Si no coneixeu aquest projecte, us recomano aquesta entrevista que Racó Català ha fet recentment a les seves responsables. En aquest sentit també a les xarxes socials hi ha un compte de Twitter molt divulgatiu i original: el del portal Optimot, de la direcció general de Política lingüística de la Generalitat de Catalunya. I amb un punt més àcid trobem el compte d’Instagram Fomfeu Pabra.

El problema, però, és que no podem estar (tampoc és lògic) tot el dia autocorregint-nos i pensant com ho podem fer per ser correctes o, parlant més en els termes de la nova gramàtica catalana, més adequats al registre. Igual que corregir cohibeix, viure en aquesta mena de cotilla és asfixiant. Vidal, directament, diu que això coarta la creativitat. La llengua l’hem de deixar fluir, i perquè flueixi adequadament, el millor és viure el màxim d’envoltats de bons referents, d’emissors de català genuí. I, inconscientment, ens n’acabarem impregnant amb naturalitat.

A mi el domini lèxic i expressiu dels textos i traduccions d’en Pau Vidal sempre m’ha deixat espatarrat. Aquests dies de confinament, en què com deia, el món és com si s’hagués parat o anés a un ritme més lent, tenim una bona oportunitat per buscar aquesta mena de referents. A l’entrevista, Pau Vidal ràpidament recomana llegir llibres de Mercè Rodoreda, Marta Rojals o Ramon Erra. Jo potser hi afegiria llegir una mica de Vilaweb, que utilitza desacomplexadament i estoicament formes lèxiques i gramaticals que disten dels corrents principals i que ens poden enriquir; els vídeos de la Clara Moraleda a YouTube; el llibre “TV3 a traïció”, de Víctor Alexandre, que sempre dic que em va canviar la vida; “Una imatge no val més que mil paraules”, de Jesús Tusón; "Sortir de l’armari lingüístic", Ferran Suay i Gemma Sanginés; o el mateix “Corregir mata”, Pau Vidal.

De la mateixa manera que dies de confinament molts no perden l’oportunitat, des de casa estant, de seguir exercitant el cos per no perdre la forma, aquests dies de confinament també ens brinden l’oportunitat de guanyar forma lingüística. I igual que amb fer exercici, tot és posar-s’hi..!