OPINIÓ

La història d'una fotografia

La discòrdia, el rebuig, les crítiques, els prejudicis i el menyspreu els havia de provocar una fotografia, una de les cinc que il·lustraven l'article publicat per The New York Times sobre el confinament dels nens a Espanya. La raó de tanta indignació és que la família del Sr. Rohman, com volen deixar clar alguns, no representa el país. Entre comentaris que diuen que la fotografia els ofèn i molts altres que cerquen l'acudit fàcil en les diferents ètnies estigmatitzades, un llarg fil d'insults gratuïts i desqualificacions va dedicat al fotògraf.

Admiro els treballs de Samuel Aranda, que és l'autor de la fotografia de la discòrdia; m'impacten les seves obres, perquè l'objectiu de la seva càmera capta l'instant més real, cru, dur i sincer de la condició humana. Les seves fotografies ens conten grans veritats i històries sense filtres, ni posats artístics, ni somriures plastificats. Però la veritat molesta perquè, i com va dir Nawal El Saadawi en la seva novel·la Dona al punt zero: “La veritat és salvatge i perillosa”.

Després del judici ràpid al qual va ser sotmès Samuel Aranda en un programa de televisió, va quedar patent que és un assumpte molt més gran que una simple fotografia. Des de la conductora del programa fins als seus col·laboradors se'ls notava una certa tensió i el seu llenguatge corporal parlava més del que és habitual. Un col·laborador va arribar a dir que, si no fos per la fotografia, ni s'hauria fixat en l'article. Mentrestant, a la conductora, una de les estrelles dels matins televisius, la preocupa que a l'Amèrica profunda es confonguin encara més. Perquè ella va viure un any en aquelles terres; segons les seves paraules, li havien demanat personalment, els de l'Amèrica profunda, que sembla que els preocupa massa la seva opinió, si tenia nevera! Així que no hem de confondre el personal; la família de Sr. Rohman no ens representa i les seves filles menys! I que quedi ben clar!

Vivim temps difícils per a moltes coses i una d'aquestes és opinar o criticar. Soc conscient que una opinió, a vegades, marca per a tota la vida, i per opinar i actuar, encara que sigui per defensar el proïsme, la persona pot ser marcada per sempre. Així que opinar pot ser que perjudiqui, però callar no alleuja la consciència i l'elecció és lliure! Com diu Jean Paul Sartre: “No som més que les nostres pròpies decisions”.

Penso que la fotografia de la família del Sr. Rohman no tractava d'identitats ni de representativitat de la societat on viuen, senzillament ens mostra com una família viu amb les seves dues filles de 5 anys el confinament, en un espai reduït i compartit, com moltes altres famílies invisibles que viuen situacions de precarietat. Moltes famílies, ja siguin les que ostenten els vuit cognoms nacionals o unes altres que no en tenen cap, viuen en situacions semblants a la de la família Rohman.

Va molestar molt que s'associï la imatge d'Espanya amb aquesta família, per què deu ser? El color de pell de la família Rohman és diferent, igual que els seus trets; les seves vestimentes són estranyes, la seva llar és humil i són pobres. Malauradament, vivim en una societat on la pobresa incomoda i molesta encara més si la persona pertany a una altra ètnia, té un altre color, ora a altres déus, vesteix d'una manera diferent, menja coses estranyes i fa olor estranya. La pobresa incomoda, però és un bon negoci, i si són estrangers, millor; serveixen per cobrar menys, per no tenir contractes, per cuidar les persones grans, per a la neteja en llars de persones de classe mitjana com d'alta burgesia i per recordar-los que, encara que passin tota una vida en un país, mai seran dignes de representar-lo. Però, si són estrelles de futbol o d'una altra disciplina esportiva i guanyen medalles, se'ls atorga l'honor de besar la bandera i són aclamats com herois d'aquí. En aquests moments, es difuminen els colors, els orígens, les races i els càntics religiosos per dir… Allà n'hi ha un que ens representa! Allà hi ha el nostre heroi!

Al final, el màgic bàlsam tranquil·litzador de les consciències: “No soc racista però…”