La humana natura

En el món de les infusions, tot deu ser possible

Ella, després de sopar, demana una camamilla. És a un restaurant d’un hotel, d’unes certes pretensions que, a l’hora de la veritat, no s’acaben de materialitzar. Amanides de bossa tunejades lleugerament per dotze euros, coses així, d’aquest pal. Bé. No farem postres. Una camamilla, sisplau. Al cap d’una estona, apareix la senyora que ens ha servit i que no sap que un ou és un 'huevo'. Deixa la tassa damunt de la taula. Penja el fil del sobret. Al cartró, hi ha una fulla de te dibuixada i una llegenda que, molt explícita, diu "tea". A cop d’ull, sense ser un Sherlock Holmes, hom diria que, en comptes de la camamilla sol·licitada, ens ha servit un te. Un te canònic, essencial, arquetípic. Fem l’observació pertinent, perquè una confusió la pot tenir qualsevol.
—I això?— assenyalem.
Ella fa veure que ho comprova. Arrufa el nassarró.
—És que és un te que és com una camamilla —ens assegura, amb tota la patxorra del món.
Potser sí. En el món de les infusions, tot deu ser possible. Si és un te transmutat en camamilla, potser en farà l’olor, i qui sap si els suposats beneficis per a l’aparell digestiu. Però no. Té l’aroma inconfusible del te, i fins i tot el gust, lleugerament astringent. És un te. No és camamilla. I sí: tothom pot equivocar-se, però el que no està tan bé és que prenguin a la gent per idiota. 

Etiquetes