L’ideal

Estem lligats els uns als altres per un rosari de cadenes múltiples que han fet saltar pels aires qualsevol esperança d’aïllament i d’autogestió

En un món ideal, les carreteres no es pintarien, més enllà de la senyalització horitzontal: línies contínues i discontínues, vorals, incorporacions. En un món ideal no caldria esborrar ni llaços ni banderes ni consignes, ni tan sols els noms dels esforçats ciclistes que pugen els ports. En un món ideal, la batalla per les idees es resoldria a l’àgora, parlant, discutint civilitzadament arribant a enteses mitjançant el diàleg i no tancant gent a la presó preventiva per atemorir als que pensen i actuen com ells. En un món ideal, cap dona hauria d’enfrontar-se a la decisió d’avortar. En un món ideal, els representants polítics haurien de poder legislar en consciència i d’acord a les necessitats de la societat a la que serveixen, sense tenir por a qui sap quines funestes perspectives. En un món ideal, les fronteres serien només per fer-hi bonic i no es farien servir per a gran cosa més. Però passa que no vivim en un món ideal, ni de bon tros. Passa que no existeix la perfecció, llevat de l’esfera teòrica. Passa que la vida en societat és complexa, sovint incomprensible, i ho és fins a límits insospitats: estem lligats els uns als altres per un rosari de cadenes múltiples que han fet saltar pels aires qualsevol esperança d’aïllament i d’autogestió. Tot es connecta, tot es belluga, el que avui és vàlid ja no ho serà l’endemà, i d’aquí a deu anys ens preguntarem que com és que ho vam tolerar. És el batec de l’ala de la papallona japonesa i el tornado que provoca a l’altra punta del món no-ideal.