La imatge

Quan ens posem d’acord en què som nosaltres, ho hauríem d’anar a explicar a fora

Tot just acabat de tornar d’un recès espiritual a Irlanda, i ara que he acabat de plegar el paracaigudes, faig quatre reflexions a cop calent. D’entrada, a la cua de les fronteres els policies que posen els segells continuen mirant el passaport amb curiositat i, indefectiblement, fan un comentari sobre la seva raresa. Si és el primer que veuen, ho celebren amb una certa alegria i fins i tot diria que estampen el visat d’entrada amb un punt de solemnitat. Això sí, sempre et diuen que t’equivoques de cua, uns asseguren que hauries d’haver passat amb els europeus de la Unió i els altres que no cal. És qüestió, com tot en la vida, d’opinions. Potser es pensen que formem part, com Liechtenstein (ara que ens hi hem d’emmirallar) de l’Àrea Econòmica Europea. Però al final és igual, totes les portes s’obren i el país, que és sensacional, és als teus peus. Tres hores més tard, arribo a la casa on m’estic, a la vora de la frontera més calenta del Brexit. Allà hi ha una pila de novel·listes, d’autors de teatre, de poetes, de compositors, de gent llegida i viatjada. A l’hora de les presentacions, sempre demanen d’on ets, en escoltar l’accent impossible. Oh, d’Andorra. Fa quinze anys que hi vaig. Sempre se sorprenen, i, en pronunciar el topònim, és com si revivís un llunyà concepte, oblidat, que en algun moment van tenir present. Sí, hi vaig anar a esquiar. Fa molts anys, d’això. Sí, el vaig travessar una vegada, de punta a punta, quan era jove. I pràcticament res més. Que si s’hi parla (i s’hi escriu) el castellà. Les explicacions oportunes són seguides amb molt d’interès. Moralina de la història: quan ens posem d’acord en què som nosaltres, ho hauríem d’anar a explicar a fora.