La vida de Josep darder i Sastre, el nebot del darrer batle republicà de Palma, Emili Darder i Cànaves, sempre va estar marcada per la tragèdia. Pep va ser testimoni de la detenció del seu oncle a mans dels Jinetes de Alcalá. Aquells records els va reviure també un migdia al meu costat, assegut al sofà de ca seva. “De sobte, sentírem un pum, pum, pum molt fort que arribava com una gran tronada. Era un renou damunt fusta; de seguida vàrem comprendre que venia de ca l’oncle Emili: pareixia com si tirassin la porta d’entrada avall. No anàvem errats”. Ho tenia tan present que semblava que hagués passat ahir. Més endavant, ho va escriure al llibre 'Impressions d’un infant'. “Entraren a ca nostra dues persones que a mi em semblaren gegants, pistoles en mà, amenaçant el cap de mon pare, que es va aixecar, en veure’ls i dient-li cridant: ¿Dónde está su hermano?”. “Jo no ho sé molt bé”, va contestar el pare, i els gegants, que amb el temps Pep va saber que eren membres dels Jinetes d’Alcalá, li varen exigir que parlàs “en cristiano”. El record era tan intens perquè, aquell dia, sa mare li va demanar que acompanyàs el seu pare a cercar l’oncle Emili a ca l’oncle Tomeu. A l’entrada, el seu pare li va ordenar que no entràs i ell va obeir. “Com que vaig veure que mon pare no sortia, em va agafar por i vaig córrer cap a ca nostra, fins a aferrar-me a les faldes de ma mare, rompent a plorar”. Son pare sí que va tornar. Emili Darder, mai. Estava malalt però no varen tenir consideració. Tampoc en tingueren en el moment d’afusellar-lo, d’assegut, no s’aguantava dret. No ha passat ni un segle i tornam a sentir l’amenaça del setge a un poble, a unes idees.
