Ni el magistrat Llarena és competent per a instruir la causa especial 20907/2017 contra els dirigents socials i polítics de l'independentisme català, ni ho és en general la sala penal del Tribunal Suprem per a jutjar-la. L'estupefacció per la qualificació dels fets protagonitzats pels investigats com un delicte de rebel·lió i, més encara, per la situació processal de presó provisional incondicional per a nou d'ells que se'n va derivar –i que encara es manté–, ens va fer girar full massa aviat a la incoació mateixa del procés penal (interlocutòria de 31 d'octubre de 2017 de la sala d'admissions, declarant-ne la competència i designant-ne jutge instructor). Una vegada dictada i confirmada la interlocutòria de processament i abans de l'obertura del judici oral, en què amb tota seguretat es plantejarà una declinatòria de jurisdicció, és el moment de tornar-hi.
La predeterminació legal de l'òrgan judicial competent per a conèixer d'un fet delictiu constitueix un dret fonamental del ciutadà consagrat en l'art. 24.2 de la Constitució. Que l'atribució de competència a un tribunal concret, i no a un altre, es trobi fixada legalment de manera objectiva i amb anterioritat a la realització dels fets suposa una garantia al servei de la imparcialitat. I és que la decisió sobre quin tribunal jutjarà un delicte no es pot prendre ‘ex post facto’, discrecionalment o en acolliment de les preferències d'alguna de les parts, o manipulant les regles de distribució de competències de manera injustificada, sense comprometre greument l'aparença de justícia. Per a fixar aquesta competència, s'atén en general un criteri objectiu (rang de l'òrgan judicial segons la naturalesa i gravetat del delicte), que caldrà completar amb consideracions de tipus territorial (en funció del lloc de comissió).
Ara bé, excepcionalment, la condició singular de la persona investigada pot comportar una alteració de les regles ordinàries de competència i l'atribució del coneixement dels fets a un òrgan judicial d'un rang superior al que d'altra manera correspondria. Se'n diu aforament personal i és precisament el que ocorre en el cas dels parlamentaris autonòmics: es troben aforats davant del Tribunal Superior de Justícia corresponent, llevat que el delicte s'hagi comès fora del seu territori, supòsit en el qual hi és competent el Tribunal Suprem. En el cas que ens ocupa, que els fets hagin tengut lloc a Catalunya o fora d'ella esdevé, per tant, decisori a aquest efecte (art. 57.2 de l'Estatut).
Per a la determinació del lloc de comissió, mancant-hi una regulació legal expressa, es recorre a la teoria de la ubiqüitat, de creació jurisprudencial, d'acord amb la qual el delicte es considera realitzat tant on es duu a terme l'acció com on es produeix el resultat o, dit més tècnicament, "en totes les jurisdiccions en què s'hagi realitzat un element del tipus [penal]" (acord del ple no jurisdiccional de la sala segona del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2005).
En aquest sentit, per a constatar que els fets haurien tengut lloc fora de Catalunya i donar pas així a la competència del Tribunal Suprem, la Fiscalia General de l'Estat, en la querella de 30 d'octubre, sostenia que haurien tengut 'efectes' més enllà, "irradiando en todo el territorio nacional" (p. 2), amb una confusió lamentable entre 'efectes' i 'resultat' del delicte (que l'assassinat perpetrat a Binissalem produeixi efectes sobre la situació socioeconòmica de la vídua resident a Palafrugell no significa que el delicte s'hagi comès al Baix Empordà). No només això: la rebel·lió és un delicte dels anomenats 'sense resultat', perquè n'hi ha prou amb un alçament violent encaminat a declarar la independència d'una part del territori per a considerar-lo consumat (sense que calgui que tal declaració s'hagi arribat a produir). De manera que el que interessa a l'efecte de decidir on s'hauria comès la rebel·lió és exclusivament el lloc en què es realitzà l'acció.
Doncs bé, per a la interlocutòria de 31 d'octubre sí que va resultar suficient que el relat de fets de la querella comprengués "la existencia de una ‘actuación ejecutada fuera de España’, tendencialmente dirigida a hacer realidad el designio independentista" (p. 5; vid. també la interlocutòria de processament de 9 de maig, p. 6-9, confirmada per la interlocutòria de la sala d'apel·lacions de 26 de juny, p. 13-14). Però res del que s'hi detalla (‘Aspectos internacionales de la declaración de independencia de Cataluña’, p. 88-99 de la querella), com les activitats desplegades per les delegacions de la Generalitat a l'exterior o el Diplocat mateix, pot ser interpretat com a part de l'execució d'un delicte de rebel·lió. Així, per exemple, en relació amb el referèndum del primer d'octubre, es destaquen com a evidències d'aquesta suposada comissió extraterritorial, en clau particularment surrealista, la fabricació xinesa de les urnes, la seva adquisició per mitjà de la web de venda online alibaba.com i la confecció de les paperetes de votació en territori francès (!), talment com si el lloc de realització d'un assassinat vengués determinat per la localitat de fabricació de l'arma de foc que s'hi ha utilitzat. Cap d'aquestes actuacions pot ser identificada com a integrant d'un 'alçament violent', ni pot formar part, per tant, del tipus penal de la rebel·lió (val a dir que tampoc no ho serien les duites a terme a Catalunya!).
Assistim, en definitiva, a una maniobra concertada de l'acusació pública i de la sala segona del Tribunal Suprem per a sostreure la causa, de manera absolutament arbitrària, a l'òrgan legalment competent que l'hauria de conèixer, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb una vulneració del dret fonamental al jutge predeterminat per la llei que podria arribar a tenir rellevància constitucional.
