OPINIÓ
Opinió 26/08/2017

La islamofòbia i Mallorca

i
Antoni Trobat
3 min

Han passat ja suficients dies des de la tragèdia barcelonina per poder parlar-ne amb una certa serenor. Barcelona, la rosa de foc que sempre reneix, i Catalunya, el territori més germà que tenim, han tornat a donar una lliçó de civilitat, de seny i de sentit comú al món. Una altra vegada. Per si algú ho dubtava, el comportament exemplar dels seus moviments socials i de les seves estructures d’estat –policia i serveis mèdics d’emergència– han estat a l’altura de la república que està per arribar. La islamofòbia i l’odi, que podien preveure’s en un escenari terrible com el que hem viscut, s’han neutralitzat amb rapidesa. Els arguments tòxics, cunyadistes, s’han exclòs del debat social i de l’agenda pública amb una responsabilitat que fa feredat.

Això m’ha portat a pensar en Mallorca. La nostra posició fronterera, enmig del mar, ben a prop d’Algèria –“Això del Marroc és una espanyolada, el nostre Magrib és Algèria!”, em diu sempre un referent–, ha estat decisiva per comprendre la relació que mantenim amb els nostres veïnats. La geografia hi fa molt, idò, però també la història, la genètica i la demografia. Vaja, que som un país mestís. Mayurqa es va esfumar, com a projecte civilitzatori, el 1229, però deixà un pòsit fet de sang menstrual i ventres –l’esperma va ser més habitualment empordanès– que es pot veure amb facilitat fent una ullada a moltes fesomies humanes de la Part Forana. Tanmateix, i malgrat l’empelt, a partir de llavors, l’araboamazic, el musulmà, el moro, ha estat sempre “l’altre”. La psicologia col·lectiva dels mallorquins, des del naixement de la Mallorca catalana i cristiana, no deixa lloc al dubte. Com a fill d’andritxola sé perfectament què significà la pressió del corsarisme berberisc, patrocinat pels turcs, contra el nostre litoral. Les històries orals arriben fins al segle XXI. Però també sé, com a ciutadà conscient, que “nosaltres” fèiem, si fa no fa, el mateix a les seves costes. La figura del moro és sempre el contrari, el pèrfid. Inspira terror. Por. Es veu bé, i sé que és un terreny pantanós, a gran part de la nostra cultura popular. Amb excepcions, per ventura, on “les filles d’un rei moro” – textual– d’algunes rondalles tenen un regust orientalista, en el sentit que li donava Edward Said, més que evident.

Sigui com sigui, l’escàs i feble pensament polític propi mallorquí al voltant de la identitat del nostre poble ha dedicat relativament poc temps a plantejar que, d’alguna manera, els mallorquins d’ara –encara que amb un cos etnonacional nou– som hereus de la Mallorca islàmica. S’han posat relativament poc en valor –i que em perdoni Ramon Rosselló Bordoy!– les extraordinàries aportacions dels mallorquins andalusins en molts camps. Pocs exercicis d’alteritat i d’empatia, de conèixer l’altre, hi ha més meravellosos que els practicats per Anselm Turmeda –nat català de Mallorca, franciscà, que es va fer musulmà, escrigué en àrab i morí a Tunis com un “d’ells”– o, agafant-lo amb pinces, el savi Llull. Com a mallorquinista contemporani em sent hereu de la lluita insurgent del cabdill Abu Alí Umar, el darrer resistent, mort el 1231 a Pollença, en el cant del cigne d’un món que desapareixia; o de la poesia d’Ibn Al-Labbana, denienc convertit en palmesà quan Palma es deia Madina Mayurqa, que em descobrí el novel·lista Pere Morey als Banys Àrabs de la meva ciutat fa molts anys. No tenc clar que aquesta hagi estat la tendència general, francament.

I d’aquí la perplexitat. La criminal agressió del Daesh, un instrument carregat pel dimoni –que és amic dels Borbons i viu a Riad–, té, a Barcelona, a París o onsevulla, sempre el mateix objectiu: aprofundir en la divisió entre els europeus, siguin descendents d’empordanesos o d’andalusins, i augmentar la fòbia contra l’islam de casa nostra. En aquest sentit, apel·lant a la unitat civil de Mallorca, és més important que mai recordar que la convivència és feble. Que si bé els al·lots esdevinguts terroristes despietats la passada setmana vivien, a Ripoll, una vida normalitzada on l’ús del català i la vida comunal amb joves d’origen autòcton era habitual, no es pot dir, pel que sé, el mateix a molts municipis de Mallorca. Inquieta saber que a pobles de la nostra illa on la població musulmana és molt significativa la interacció entre comunitats és mínima. El mallorquinisme del futur ho ha de treballar. És seriós i urgent. Perquè, com deia, amb ànim provocador cap a l’esquerra sobiranista local, fa uns dies a un acte de la campanya ‘Mallorca Lliure!’ a sa Pobla on vaig participar, “Si MÉS per sa Pobla, la secció local d’Esquerra o l’associació Pinyol Vermell no han pensat a fer res amb els poblers d’origen magribí, qui ho farà?”.

stats