Quan ja no saps ni per qui veremes...

Ens fan confondre perquè en matèria de llengua han aconseguit que ens sentim constantment acomplexats

MARIA CUCURULL
MARIA CUCURULL filòloga. Coordinadora del butlletí de llengua InfoMigjorn

Sembla que estem perdent el nord lingüísticament parlant. El discurs de la importància de ser tots ben 'multicultis' ha calat fort i la por de no semblar prou inclusius ens està fent confondre. Ningú no posa en dubte la importància de saber llengües i dels múltiples avantatges de no ser monolingües; ara bé, per poder aprendre noves llengües primerament cal dominar la pròpia. I sí, els idiomes serveixen per comunicar-se, però la llengua pròpia no. La llengua que parles a casa no l’anomenes idioma, perquè no és una cosa forana, és teva, és part de la teva idiosincràsia, de la teva cultura, et fa ser tu. I no és un mer mitjà per comunicar-te perquè és més que un instrument, perquè amb la teva llengua penses, sents, estimes i t’expresses amb una precisió que no tens quan uses un altre idioma.

Tot això, ho sabem, inconscientment ho tenim clar. Ara bé, ens fan confondre perquè en matèria de llengua han aconseguit que ens sentim constantment acomplexats. I que petits que ens sentim a l’hora de defensar la llengua. Sobretot, sobretot, que no s’ofengui ningú. Cosa que va molt bé als 'linguocèntrics' perquè així molestem menys. Això no és nou, el 1969, Ninyoles va batejar aquest mal que patim amb el nom d’autoodi. I tristament, 50 anys després continuen els símptomes i s’agreugen. L’exemple? No, un no, tres n’he sentit en 15 dies. L’alcaldessa de Vic, Anna Erra, va presentar al Parlament de Catalunya la campanya ‘No em canviïs de llengua’, que vol evitar que els catalanoparlants facin servir el castellà quan s’adrecen a un interlocutor desconegut. Molt semblant a la campanya ‘Atreveix-t’hi’ que recentment ha presentat el Govern d’Andorra. Però en la intervenció Anna Erra va parlar de persones “que no semblen catalanes”, i com que es pot ser activista del que vulguis menys de la llengua (per allò dels complexos que dèiem) doncs resulta que els 'progres' se li van tirar a sobre i els que no ho són també, perquè tenien ben aplanat el camí.

La diputada Jèssica Albiach piulava: “Obrir el debat de qui sembla o no sembla català és desconèixer que Catalunya és diversa i mestissa. És un discurs racista del qual tothom s’hauria de desmarcar.” Demagògia en estat pur! Però com que ens fem petits, petits, per allò que tenim tan arrelat de l’autoodi, doncs resulta que Anna Erra va disculpar-se, però gairebé fent una genuflexió, encara que la seva intervenció no tingués res a veure amb el racisme. Allò de l’autoodi...

L’altre exemple, fou Mariàngela Vilallonga, consellera de Cultura de la Generalitat, que se’n va anar a Perpinyà i en l’acte de cloenda de la Capital de la sardana 2020, se li va ocórrer de fer el seu discurs en francès! No sabem si és que volia demostrar que sap moltes llengües o fou un simple acte de submissió, però us imagineu un nord-català fent un acte oficial a casa nostra en castellà? Per cert, que ella no va demanar perdó. Més autoodi...

I el tercer exemple. Toni Cruanyes en la presentació del seu llibre ‘Un dels nostres’ va explicar davant de tot l’auditori que el castellà fa 300 anys que és a Catalunya. 300 anys??? De debò? Algú li hauria d’explicar que el bilingüisme a Catalunya és molt recent. La primera generació bilingüe és la dels nascuts a mitjan segle XX. Perquè no, perquè els catalans tenien una única llengua pròpia que era el català. I va arribar el castellà i n’han arribat moltes altres i ens agrada saber llengües i ens agrada ser diversos però que no ens facin confondre: som el que som per la nostra cultura, per la nostra llengua. I només podrem ‘ser’ en un futur si mantenim el que ens fa ser nosaltres: el català.