I AQUÍ

El joc per mantenir els vells poders

Aquests dies de dol i fermesa a parts iguals, hem patit l’assassinat d’innocents i el consegüent intent d’amagar la veritat, en un 'remake' de la gestió de l’11-M pels mateixos autors i objectius. Amb el crit ‘no tinc por’ –ulls humits, barres premudes i punys estrets–, s’ha volgut fer saber que no ens conduiran pel camí d’empenyorar la llibertat a canvi de la seguretat de reconèixer-nos membres d’una guarda de xotets, que no ens acoquinarà el fanatisme criminal, ni l’islàmic ni cap altre. També, que esbrinar la veritat costarà molt temps i esforços. Malgrat els intents dels responsables catalans de servar el rigor fins a extrems desconeguts Pirineus avall, vivim envoltats d’hereus i emuladors d’aquells que amb supèrbia recitaren allò de “ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas” i que no es torbaren gaire a tornar a construir teories conspiratives perquè els sembla que la veritat no els convé. Cridar fort ‘no tinc por’ i fer pública conjura per defensar la llibertat s’ha de mantenir més enllà de la provocació fonamentalista. Cal, també, exigir que se’ns tracti com a ciutadans que som i no com a súbdits d’una cort que ens tutoritza i menteixen segons els seus interessos. Mentrestant, no seria sobrer qüestionar per què tenim tants cossos de policia. Ja ens poden contar històries de coordinació i companyonia, que la realitat les dilueix a cada detall; i és humanament comprensible que així sigui. No cal anar gaire lluny: a Palma vivim el frec menor però constant de la Policia Local amb la Nacional, que mai no és en nom de l’eficàcia, sinó de la defensa d’una parcel·la de poder. Perquè d’això es tracta, aquí i allà, d’un gens dissimulat i vergonyós joc per mantenir vells poders.