PeriodistaUna de les bromes més perverses de fer-se gran és que ens costi tant endevinar que, en efecte, ens hem fet grans. O més ben dit, que ja no som joves: que hem abandonat aquell estadi que en la nostra generació ha durat un parell llarg de dècades i que comprèn el dia que vàrem fumar un piti per primer cop o vàrem obrir la primera revista porno o comprar el primer bric de vi barat per fer kalimotxo i el dia en què ens despertam sent pares, amb una hipoteca, cotxe, socis de tribuna d'un equip de futbol a tribuna... el paquet complet. La vida és així: un dia ets el pollet més curro del solar i l'endemà deixes de molar. Ets un ‘pureta’ que escolta música passada de moda i va a festivals de música passada de moda a celebrar la nostàlgia d'aquells anys en que els ossos no et feien mal en aixecar-te després de dues hores assegut i no existien les ressaques, envoltat de gent tant o més vella que tu.
I així i tot parles dels joves com si encara formassis part del grup i del futur com si te'n quedés tant com a ells. Però, de fet, la música –i la cultura en general– són el gran sismògraf del ‘puretisme’.
Si la música que escolten els joves et sembla ofensivament insuportable, horrible i indignant, és que, màgia!, ja no ets jove. I si comences a parlar de manera fastigosament condescendent dels gustos i comportaments dels joves, vet aquí, company, la prova darrera: t'has fet gran. I què deuen pensar els joves de nosaltres, els grans? Molt probablement que no hi ha qui ens entengui i que som mig idiotes en el millor dels casos o ‘full reatards’ en la resta d'ocasions: ens passam la vida exigint-los que siguin inconformistes, rebels, que aspirin a allò impossible, que siguin qualsevol cosa menys uns bàmbols sense sang; els ho demanen els contes infantils, els còmics, els llibres, la publicitat, fins i tot en els anuncis de refrescos, i quan fan el que els hem dit tota la vida que facin els grans ens acollonam, ens cagam a sobre, els tractam de salvatges i inconscients, perquè posen en perill la comoditat de la nostra autoindulgència de copa i puro, perquè en el fons delaten fins a quin punt hem acabat sent tots uns covards i aquest món és el que és, no perquè els joves d'avui siguin més mediocres que els d'abans, sinó perquè els joves d'ahir, que avui són grans, ens vàrem quedar a mig camí i en algun punt ens vàrem rendir i conformar. Els grans, ho tenc clar, en el fons ens sentim intimidats per una generació més llegida, més tolerant, més solidària, més compromesa (la majoria d'estadístiques indiquen això), una generació que ha heretat un món ple de problemes complicadíssims que nosaltres no hem volgut mirar de cara per comoditat (el canvi climàtic, la creixent desigualtat social, el retorn d’ideologies derrotades que pensàvem que no tornarien mai...) i als quals exigim que s'hi enfrontin amb les nostres regles caduques, sense remoure gaire la cosa, i si pot ser escoltant la nostra mateixa música de ‘puretes’, aquella que ens repeteix que tota vida és un miracle exuberant per mediocre que sigui, així que, tranquils, no cal lluitar per res, així està tot bé, continuïn circulant... Ai, els majors. Ai, els grans. Benvolgudes/ts joves: cremau-ho tot. Aquest serà i ja és el vostre món. Nosaltres, els grans, ja estam morts, com les cançons que escoltam. No ens demaneu permís per a res mai.
