OPINIÓ

Jutges 'ofendiditos'

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ja ha renyat el flamant vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, per haver dit que alguns jutges s’ho haurien de fer mirar, que Espanya no pot continuar fent el ridícul davant els tribunals europeus i la comunitat internacional.  Ho ha fet a través d’un comunicat que és tota una declaració de guerra, una advertència que les dretes –que hegemonitzen la comandància del poder judicial- no pensen deixar que el govern governi, i que vigilaran els seus actes. I les seves paraules.

Els mascles alfa de la judicatura estan “ ofendiditos” perquè, en un ambient prebèl·lic com el que s’ha estat alimentant en els darrers dos anys (i ells s’hi han recreat), les crítiques cap als togats–més enllà de Catalunya i d’algunes honroses excepcions- han estat més aviat minses, i poc visibles als grans mitjans de comunicació que els han acompanyat en la seva aventura. El ‘quart poder’ ha enterrat, ja fa estona, la insòlita i escandalosa rectificació de la sentència del Suprem a finals de 2018 sobre les hipoteques… Un episodi que no està malament recordar, per tenir present que tant la justícia com els polítics haurien de ser independents, sí, però també del poder econòmic.

Els jutges s’ofenen la mateixa setmana que el Constitucional ha decidit salvar els neonazis que assaltaren Blanquerna a Madrid el 2013 tot rectificant el Suprem, que malgrat una condemna de sis anys i la seva violència manifesta i demostrada, no sols no han trepitjat una presó sinó que, a diferència d’altres, potser no la trepitjaran mai. De fet, Manuel Andrino, un dels falangistes condemnats, ha estat candidat a la batlia de Barcelona a les darreres municipals, sense cap amenaça d’inhabilitació per part de ningú.  

Però no ho dubteu: els tribunals no fan política. Tampoc no la fan quan expulsen de la carrera judicial els jutges que s’entremeten més del que convé en temes com la corrupció o la depuració dels crims del franquisme, com els va passar a Baltasar Garzón i Elpidio Silva. Parlant d’expulsions, que ho contin a l’extinent Luis Gonzalo Segura, el militar que es va atrevir a criticar la corrupció a l’exèrcit, a qui el Constitucional no ha emparat quan les forces armades l’han tret fora.

O als milers de famílies que continuen essent desnonades de les seves llars, perquè es mantenen les execucions hipotecàries amb desplegaments exagerats de forces de seguretat que també pagam nosaltres, per a (més) benefici dels grans bancs i fons d’inversió immobiliària. Ordres de desnonament ordenades per jutges anònims que segueixen instruccions generals que interpreten el dret posant el dret a la propietat per davant del dret a l’habitatge i, per ser políticament correctes, obviant la quantitat de cursos de dret que conviden magistrats amb tot pagat finançats pels grans bancs.

Jutges que s’atreveixen fins i tot des d’instàncies administratives a inhabilitar tot un president de la Generalitat per haver penjat una pancarta, ignorant que Espanya va ser no sols rectificada, sinó condemnada per la injusta inhabilitació del lehendakari Atutxa, no fa tant. Mentrestant, la Fiscalia mira cap a un altre costat davant les proclames colpistes com la de fa unes setmanes de l’exgeneral Fulgencio Coll, portaveu de Vox a Palma, o els alts comandaments de l’exèrcit i les forces de seguretat que fan homenatges a Franco o a Tejero. Supòs que és el dret a la llibertat d’expressió allò que fa que els jutges, tan sensibles davant les paraules de Pablo Iglesias, no hagin mogut ni un dit davant actes sediciosos com els esmentats. Per contra, no han tengut gaires miraments a l’hora de condemnar músics i artistes com Valtònyc, Pablo Hassel o César Strawberry, i de perseguir-ne tants altres, des de tuitaires anònims d’esquerres fins a la revista El Jueves passant pel segrest del llibre Fariña, que vinculava el batle del PP d’Ogrove amb el narcotràfic. O les encausades per la protesta a la Conselleria d’Educació els temps de Bauzá; o les que reivindicaren el dret a l’avortament a l’església de Sant Miquel… Perquè supòs que teniu clar que la justícia tampoc no és masclista, i que la composició estrictament masculina del Tribunal Suprem és per pur mèrit d’ells enfront d’elles, o per pura casualitat.

Encara haurem d’estar agraïts a Villarejo i les seves filtracions. A més de conèixer la impunitat amb la qual es mou el deep-state i que es persegueixen i criminalitzen adversaris polítis amb recursos públics, també sabem que hi haurà una fiscal general que no sabem si afinarà res al nou executiu, però que va contar a l’excomissari que havia estat testimoni que membres del Suprem i la Fiscalia anaven acompanyats de menors en un periple a Cartagena de Indias. Nosaltres sí que hauríem d’estar ofesos. Però molt.