Publicitat
Publicitat

A l’Alba

No serà que les persones que han de legislar pels seus drets i de totes les persones que no poden costejar-se la dignitat no poden ni concebre sortir al carrer amb una perruca de les de plàstic

Direm que es diu Alba. Treballa a l’hospital, encara no ha fet els quaranta, una filla petita, sempre que pot va a nedar amb ella, una persona que podria ser qualsevol. L'Alba és amiga meva. És possible que també sigui amiga teva, o hagi atès tan bé al teu fill gran, podria ser la teva veïna. Però tu encara no saps que té càncer perquè l’Alba ha decidit no agafar-se una baixa laboral –tothom li va recomanar repòs- perquè, entre altres coses, ha estat educada en aquells valors que fan que senti que està abusant del sistema si podent treballar, no ho fa. Si ja sap que és el seu dret i que està malalta i que el tractament, però no hi ha manera. Ja li han dit que a causa de la quimioteràpia li caurà el cabell. Ella no vol que la seva filla noti res, no vol que la gent que atén es demani, li demani. Ella vol triar com viure la seva lluita, estarem d’acord en què té dret a que un tractament no afecti la seva imatge. I s’ha anat a informar i s’ha tallat una mica el cabell, s’ha fet unes fotos i ho ha enviat tot a Lió, on li faran una perruca que s’assemblarà molt al seu cabell. Ja prou malament anirà tot com per mirar-se al mirall i no reconèixer-se. O que la petita, en fi, mocador no, vol una perruca i seguir, seguir amb les coses de sempre sense sumar mirades o comentaris. El que l’Alba no sabia en el moment d’encomanar la perruca és que la pròtesi pressupostada per la CASS és de les que ja estan fetes, tu t’hi has d’adaptar. Que és una perruca estàndard i hauries de trobar la que millor s’adapti. La setmana que ve comença la quimioteràpia. No ha dit res quan l’han convocat per instaurar el catèter per on passarà el tractament, no l’importa, assumeix que es trobarà malament, ha previst dies lliures. Però no vol anar amb una pròtesi de plàstic. No, no és una qüestió merament estètica. És una qüestió purament de dignitat. De que si la persona es pot pagar una perruca bona, de les que sembla que no estiguis lluitant si no ho vols explicar, perfecte; si no se la pot pagar, plàstic. En comptes de tenir càncer es diu Marc i s’ha tallat una mà a la feina. No, no li paguem una pròtesi amb forma de mà, li posem un garfi. Dels estàndards, ja s’hi farà. Voleu dir que no estem confonent conceptes quan assignem una quantitat irrisòria a unes pròtesis que ajuden tant –tant– a millorar la qualitat de vida de les persones i dediquem quantitats ingents a projectes faraònics que ja veurem què posem a dins, tira amunt l’edifici? No serà que les persones que han de legislar pels drets de l’Alba i de totes les persones que no poden costejar-se la dignitat no poden ni concebre sortir al carrer amb una perruca de les fetes, de les de plàstic? No els hi desitjo.

Per cert, ja li hem pagat. Hem fet una col·lecta entre el personal i li hem entregat al seu marit perquè li faci una sorpresa. No és l’únic cas, conec una altra col·lecta per a una treballadora del centre comercial on anem. També es diu Alba, també és la teva veïna. Ara no te n'adonaràs que li cau el cabell quan es pentina.

Veieu el que passa? Que ja ho fem. Que ja les paguem amb molt de gust. Però no hem de ser nosaltres, han de ser pagades per la CASS, han de ser tingudes en compte com a pròtesis, com a part del tractament. La dignitat no pot estar pressupostada a la baixa ni una Alba més.

Etiquetes