L’adoctrinat

A mi em van (mig) adoctrinar en una escola de la Seu. Si més no ho van intentar, amb escassa fortuna. A la Salle, sí, on hi van anar tants i tants andorrans de la meva generació i de l’anterior. Era als anys grisos del tardofranquisme, sí. Ja fa un munt d’anys. El català no existia. Per a res. Fins a l’any setanta-set, amb tretze anys, no el vaig començar a aprendre. Religió. Lectures patriòtiques: el sacrifici del fill del general Moscardó, el ‘Paso del Estrecho’. Geografia: la ‘Región del Ebro’, amb una província de Lleida que s’apartava de la Catalunya litoral. I etcètera: una sòrdida pressió ambiental. Un intern, a qui vaig dir, no sé per què, que el meu pare havia estat d’Unió Democràtica abans de la guerra i no podia suportar el rei, va dir que, si ell volia, el faria entrar a la presó. D’això, insisteixo, en fa molt de temps: no hi ha cap institució que hagi canviat amb més contundència. Ara, les tres escoles de la Seu, modernes, democràtiques, humanistes, són a l’ull de l’huracà de l’ofensiva reaccionària contra l’escola catalana, que ha estat inclusiva, essencial a l’hora de garantir la convivència i l’harmonia. És un altre front obert, sobre un sector especialment sensible, un torpede a la línia de flotació de la societat que, estupefacta, assisteix a un nou capítol d’aquesta demolició moral que sembla no tenir aturador. No se’n sortiran: no se’n poden sortir.