OPINIÓ
Opinió 20/12/2019

Els amants sense casa

i
Laia Malo
3 min

Poeta, traductora i músicSe celebren fins i tot quan hi ha guerra, les festes de l'hivern. N'hi ha molts que hi fan escarafalls, però no pas els enamorats. Baixo del bus número 1 de l'EMT a l'aturada Grans Magatzems –a la qual no van posar el nom de quins per dissimular, però els fa igualment propaganda– i, traient-me els guants i la gorra i la bufanda, perquè torno del pre-Pirineu, envesteixo cap a casa pel carrer Aragó. Des de fa uns anys, tirangues de llumetes com les de l'arbre més antic que recordo s'enrodillen pels plataners i m'embadaleixen, encara que alhora se'm cargoli mig mal de panxa per la factura de l'Ajuntament (que és nostra, al capdavall) i la de la Terra (que també ho és). I no sé mai ben bé per què guarneixo ca nostra abans de partir a la de la mare, que és on s'ha de ser, diuen, com les ovelles.

El refrany s'hi aplicaria, a la negra o l'esgarriada? Jo no he fet una família amb marit i amb nens però, com una nina petita, m'ho passo pipa cercant una branca i endiumenjant-la amb tot allò que brilla o és blanc o vermell i que tenim pel pis. Cadascú tria les seves tradicions. Cadascú decideix quina herència vol guanyar-se. Si hi penjo un angelet, a l'arbre, ai! que no soc prou laica; si hi lligo botelles d'herbes en miniatura d'aquelles dels hotels, ui! que no soc prou santa. Remeno la discoteca fins a trobar els discs que he classificat com a nadalencs: Händel, una compilació comprada a Londres amb la Carey i els Wham!, Nat King Cole, Ella Fitzgerald... I aquella cinta on el meu germà canta que "allà sota una penya n'és nat un Jesuset nuet nuet" perdent l'alè perquè, com que no entén del tot què diu, no sap on col·locar les pauses. Cadascú acorda amb si mateix el nombre màxim (o mínim) d'amants.

Aquest cop m'he posat a escoltar el nou tresor de Miquel Serra, perquè no vaig anar al cineconcert de festes que va oferir a l'Espai Pulpo (que no hauria d'anomenar gaire fort, no fos cas que també ens el tanquin). Tampoc no vaig anar a la inauguració de Rafel Joan, l'inspirador, on actuava a més l'amic Toni Cobretti. Sabeu que en passen aquí, de coses, i si en són, de grans! Abans de partir jo a les meves muntanyes, em visitaren unes amigues angleses. Vam dedicar un matí sencer a recórrer el Casal Solleric, admirant-nos amb l'Enfleurage de Veru Iché i la fantàstica tropa que construeix la seva aventura organicodigital; els sentiments contrariant-se'ns a dintre del Club Misèria que ha dissenyat el complex cervell de Bel Fullana.

Una dècada enrere, vaig haver de partir de Barcelona, perquè el propietari transformava el meu pis en turístic. Aleshores, més de la meitat del sou (traduint vuit hores al dia i impartint alguna classe) ja la destinava al lloguer. No hi havia temps per escriure. Aquí, em van deixar fer nit a l'establia perquè arribava de fora i, amb els anys, l'he convertida en una casa. Reconec el meu privilegi. Quantes persones conformen la fesomia de Palma i se n'hauran d'anar perquè l'especulació els impossibilita viure-hi? Quanta creativitat s'assecarà amb tanta autopista i tanta gran superfície, amb els lloguers tan alts i tan poc temps lliure per deixar-la córrer? Quants amors no floriran perquè no posseeixen un tros on plantar-se?

I, tot i això, aquesta Ciutat de Mal no està tan perduda com sembla. Si més no, ho està tant com qualsevol altra ciutat que (de moment) és dins d'Europa. O és justament la sensació que no ens hi vol, que provoca aquest desig d'ocupar-la creativament? Prou que ho sap Jaume C. Pons Alorda, una altra de les ànimes eufòriques per qui vaig enamorar-me'n, de Palma. Aquí encara et recordes que escrius perquè vols, perquè t'agrada. Encara és possible de conèixer-hi els veïnats, els cambrers, els botiguers; d'escoltar-los, de (re)conèixer la rellevància del seu paper en l'arquitectura, que és tanta o tan poca com la de l'artista.

Pel cap m'hi ressona que casa és on hi tens el cor. Vaig sentir-ho en una cançó estrangera a l'adolescència i m'hi vaig aferrar, a la idea. Tenia molta por, llavors: em pensava que, com que l'he anat repartint, el cor, un trosset aquí i un més enllà, resultaria impossible d'ubicar-me quan ho necessités. Que no m'hi podrien ajudar ni la Siri ni el Google Maps ni totes les brúixoles del món, a assenyalar ca meva. Se'm va aclarint, però, que és més senzill. Mentre Miquel Serra xiuxiueja que "sense ella no hi ha casa", se m'acut que a ella –a la meva gran amant (a qui he entregat el bocí més gros de cor)–, a la literatura, la trobaré arreu i sempre. Respondreu apuntant-me que no té sostre ni calefacció i, a voltes, semblaria que no us erreu; però és l'espai que decoro com vull, sense que m'hi facin els comptes la raó, la religió, els hotelers ni cap altra autoritat imposada. I hi visc amb la tranquil·litat que, d'aquesta casa, no me'n desnonaran.

stats