OPINIÓ

La llebre de la Patagònia

El 2009 Gallimard feu arribar a les llibreries aquestes històriques i llegendàries memòries de Claude Lanzmann, que havia nascut a París el 27 de novembre de 1925. Amb disset anys ja fou membre de la Resistència i també va estar amb els maquis, que van plantar cara al totalitarisme que torna avui tan 'panxo' i natural, com l’all.

Una vida de pel·lícula per a un home que invertí dotze anys de la seva vida a fer realitat el monumental film de nou hores ‘Shoah’ sense caure en tòpics ni en arguments fàcils, tot un corpus cinematogràfic mai no superat en l’abundant filmografia d’aquest punt d’inflexió horrible que visqueren Europa i el Món. Aquest home es va comprometre amb tot allò que va creure just i que avui, molts cops, traça la línia que separa el món polític del vell continent. Per un costat, Salvinis, Riveras i Valls i, per l’altre, els Lanzmanns, que per molt que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí han sabut i saben defensar un model totalment imperfecte, però al cap i a la fi, fins al moment, el model més servible que les democràcies occidentals han sabut constituir. Paradoxes del present, moltíssimes, com el bagatge del Sr. Valls, que ha pogut créixer com a persona ‘lliure’ a França gràcies a milers de catalans i espanyols que, com l'autor de ‘Shoah’, foren allí per defensar la democràcia i la llibertat que avui venen tan barata. Xoca molt observar el cas que la premsa progre ha fet d’aquest traspàs que ens ha emocionat a tots aquells que hem tengut algú en la resistència. Sense anar més lluny, clarividents foren tota aquella generació de lluitadores i lluitadors com la nostra tia-àvia, Palmira, que quedà a Catalunya Nord plantada. Sempre esperaren que, després de Hitler i Mussolini, els aliats pelassin Franco. “Si no el fan caure no torno”, i així ho complí. Tenien tan arrelada la democràcia en ells mateixos, i en el seu tarannà, que feu que braç amb braç, anarquistes, comunistes, catòlics demòcrates, conservadors liberals… i una gran varietat d’opcions sumassin tots per tombar el totalitarisme nazi i feixista. És clar que l’amistat de Lanzmann amb Sartre i Beauvoir pot confirmar que res no és perfecte en aquest món, però realment què pot suposar això quan veim avui com Europa s’immola davant Putin o Erdogan? Lanzmann és el mateix home que un cop ens advertí:  “El futur és massa ombrívol per permetre’s el luxe d’oblidar”. La performance de l’altre dia davant la Seu de Mallorca és la mostra de com alguns no es permeten només bravejar d’haver ensinistrat la memòria, més bé es permeten el luxe de mostrar-se públicament partidaris de tornar a un passat facciós volgudament i tot passant- nos per la cara el poc que els importa que les platges de llevant siguin, avui, encara plenes de cossos, les voreres dels cementeris i carreteres, per recuperar i el dolor dels fills i nets de les víctimes a flor de pell passats els decennis.

Xoca molt veure com Lanzmann és obviat per no pocs mitjans, els diversos aspectes d’aquest fet no els puc desplegar en aquest raconet de premsa, però així i tot, estimada lectora o estimat lector, perquè no es confonguin els neofeixistes d’avui, la llibertat que els permet existir i respirar avui fou pagada amb sang, ahir, per catalanes i catalans, espanyoles i espanyols, que des de l’exili i en la lluita es van imposar als nuvis de la mort.

                                                                                              

Etiquetes