SociòlegEl proper 18 d'octubre es compliran 30 anys de l'acord institucional per a la campanya de normalització lingüística 'La llengua, feina de tots'. Una iniciativa del govern del PP que, tot i les crítiques i mancances que pogués rebre i tenir, arribà arreu a través de la implicació del Govern, els consells, els ajuntaments, la societat civil i un llarg etcètera de tècnics i dinamitzadors. Uns actors altament motivats per promoure l'estima cap a una llengua que ens agermana a tots i que fins fa pocs anys abans havia estat perseguida i relegada a un rol merament folklòric per un règim franquista poc amic de la diversitat cultural.
Tal fou l'impacte de la campanya que encara ara et pots trobar cotxes de l'època amb la famosa enganxina de la campanya aferrada. Són supervivents d'un temps en què per damunt de dretes i esquerres, hom tenia molt clara la importància de la transversalitat a l'hora d'assolir la normalització de la nostra llengua. O qui sap, pot ser una metàfora d'una unanimitat en favor de la llengua que, com les ferratines de la campanya, a poc a poc ha anat desapareixent tot i que encara en queden restes i, per tant, brins d'esperança.
I és que tot i els atacs sistemàtics d'aquells qui la voldrien un altre cop dins un armari, la societat balear continua estimant molt majoritàriament la nostra llengua, ja sigui anomenant-la català, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterer o balear. Malauradament, també és cert que s'ha perdut gran part (per no dir tot) d'aquell esperit de consens del 89. I, reconeguem-ho, d'ençà dels 4 anys foscos del govern Bauzá, hem avançat poc, molt poc, i ens hem polaritzat com a societat en blocs antagònics, quelcom que no ajuda precisament a la normalització. I encara que és cert que hem recuperat part del que perdérem, la il·lusió per avançar s'ha anat transformant en una certa desídia col·lectiva en què la llengua ja no és cosa de tothom.
Hem relegat al professorat i a uns quants tècnics municipals la difícil missió de normalitzar la llengua, sense saber massa sovint ben bé què és això. Ens obsessionam amb la importància de promoure'n l'ensenyament o el que els sociolingüistes anomenen els “coneixements lingüístics” tot esperant que aquests acabin influint en els famosos “usos lingüístics” . No basta, cal recuperar l'esperit de fa 30 anys i transmetre l'estima i compromís cap a la llengua molt més enllà de l'ambit docent.
Per a fer-ho, potser és hora de sortir de l'àmbit estrictament educatiu i reprendre l'esperit de transversalitat, per damunt d'ideologies, lloc de naixement, llengua materna, àmbit laboral o estatus socioeconòmic. Cal construir des d'allò comú enc que sigui per dir “estimam la nostra llengua”. Promoure actituds positives i reprovar socialment aquelles negatives com feim amb la violència de gènere o la lgtbifòbia. En definitiva, es tracta de començar a ser conscients que, ens agradi o no, que algú conegui una llengua no en garanteix l'ús.
El camí és un pont fet de les actituds lingüístiques personals, per una banda, i els consensos socials, per l'altra. Tan sols des de l'estima podrem fer avançar l'ús social i la transmissió intergeneracional. Només fent que la llengua torni a ser de tothom i, per tant, responsabilitat de tots: partits, entitats cíviques, empreses... podrem avançar. I podem fer-ho, però caldrà deixar de banda fílies i fòbies i començar a treballar-hi tots plegats o, com a mínim, una gran majoria, com ho férem al 89.
