La lluna en un cove

Ja és ben trist que hàgim de recórrer a posar un superprefix perquè ens hi fixem

Si no ens avisen els homes del temps, potser ni ens n'hauríem adonat. Oh, nois, ep, mireu el cel, aquesta nit, que hi ha un tros de superlluna que és una superpassada i la propera vegada que això passi segurament ja no hi serem perquè ens hauran donat el 'finiquito', de manera que, com diuen a les falques publicitàries de la ràdio "no t'ho pots perdre". Ja és ben trist que hàgim de recórrer a posar un superprefix perquè ens hi fixem. I no en tenim prou en fixar-nos-hi, sinó que, a més, ho hem de fer amb una òptica interposada perquè en poguem fer fotos, penjar-les a l'instagram, compartir-les al twitter o, en els casos extrems, enviar-les al pobre Tomàs Molina, que deu estar de discos lluents fins a la cúpula. I no és fàcil, no, perquè l'observació del cel és una cursa d'obstacles lumínics. La menys potent de les faroles pot competir favorablement amb la lluna més intensa. Sovint penso en el món transparent dels nostres rebesavis, on la nit era fosca de debò, la lluna i les estrelles i tota mena de meteors eren visibles i presents, on la nit era nit i el dia era dia. Imaginem-nos com ha anat la cosa: en tres o quatre generacions s'ha perdut un contacte amb els cicles lumínics que teníem incorporats des de sempre, de quan vivíem dalt dels arbres i teníem cua.