Loop

L'altre dia vaig anar a badar per uns coneguts grans magatzems de la capital —per fer servir el feliç eufemisme que a Barcelona empren per referir-se al Corte Inglés. Se sentia, com sempre, el fil musical. Per sort, encara no havia començat el temps de les nadales, aquella abominació ensucrada i insofrible. La cançó que sonava m'era familiar.

'Knockin' on Heaven's Door', l'extraordinària balada fúnebre que Bob Dylan va compondre per a la banda sonora de Pat Garrett & Billy the Kid. "Mare, deixa les pistoles a terra / no les dispararé mai més / està baixant el gran núvol negre / i em sento com si estigués trucant a les portes del cel". Però passava una cosa estranya. Només se sentia la tornada, amb aquella senzillíssima progressió d'acords —Sol, Re, Do—, tota l'estona, en un bucle tancat, immutable. Sense les estrofes, algú anava picant i repicant les portes del cel, condemnat a repetir-se pels segles dels segles. Jo vaig poder fugir d'aquest 'maelström' sonor, però allà es va quedar la roda de l'hàmster musical, metàfora perfecta dels temps moderns: ens saturem amb missatges simples, repetitius i absurds.