En aquestes illes, especialment en matèria d’urbanisme i explotació del territori, ens trobam encara massa sovint amb la pràctica dels fets consumats
La inèrcia que comporta una activitat econòmica basada en el consum massiu i intensiu de territori provoca la incapacitat per part de les administracions de controlar –en cas que hi hagi la voluntat de fer-ho– els abusos que es cometen en l’explotació i la mercantilització d’aquest territori. D’exemples n’hi ha mil! Només aquesta setmana, s’han denunciat, per posar un exemple, unes obres il·legals que s’estan fent a l’hotel Corso de Portocolom, un hotel dins un torrent que l’any 1989 ja patí les conseqüències d’aquesta irracionalitat que és tenir un hotel dins un torrent. Hi varen morir tres persones. Ara l’hotel fa obres a les totes que el promotor considera emparades senzillament per una ‘declaració responsable’ però que, pel cas que ens ocupa, i pel fet d’estar dins domini públic hidràulic, no és suficient en absolut. L’administració hídrica ha d’informar. I ho té en exposició pública mentre el promotor ja ha començat les obres, no sigui cosa que no arribi a temps a tenir-les a punt en plena temporada turística. Malgrat aquestes evidències, l’Ajuntament de Felanitx no precinta ni atura les obres, no fos cas que ens hàgim d’enfrontar als grans interessos turístics justament ara, just abans d’eleccions. I les obres continuen, en un espai en què per sentit comú i responsabilitat ja no s’hauria de permetre cap edifici, i molt menys un amb usos turístics. Sant Llorenç sembla que no va bastar per capgirar radicalment l’acció de les administracions responsables en matèria turística, urbanística i hidràulica. Veurem quants ‘Sant Llorenç’ més faran falta perquè es posin les piles i posin la responsabilitat per davant de la por pels atacs dels interessos privats poderosos.
Però aquesta pràctica no només és exclusiva de promotors privats. Massa vegades també les mateixes institucions són les que ho posen en pràctica, ja sigui en les obres que ells mateixos promouen (com en el cas de l’aparcament de Cala Deià, promogut per l’Ajuntament i finançat pel Consell de Mallorca, que va iniciar obres sense els preceptius informes ambientals pel fet d’estar en paratge protegit i que després es varen legalitzar), o bé en les obres i activitats il·legals de tercers que en molts dels casos, per comptes de sancionar, clausurar i obligar a restituir, el que acaben fent és regularitzar ‘a posteriori’ la infracció comesa adduint el potent argument que per a ells ho legitima tot i que és: "Tanmateix ara ja està fet i la nostra responsabilitat és donar-li una solució". Una solució que malauradament quasi mai passa per fer efectiu el compliment de la prohibició i obligar a restablir els terrenys, sinó per acabar consolidant la malifeta i afavorint l’infractor.
Un exemple més són els aparcaments il·legals que col·lapsen terrenys rústics propers a cales verges durant els mesos d’estiu. Alguns fins i tot cobrant tot i no tenir cap tipus d’autorització per a l’activitat. Aquí, les administracions responsables, contentes de tenir les platges plenes a vessar de gent –no fos cosa que els acusin de ser turismòfobs– fan els ulls grossos davant una infracció permanent i reiterada de la normativa urbanística i d’activitats: la implantació al sòl rústic d’usos que no li són propis sense declaració d’interès general ni cap altra autorització administrava per a una activitat econòmica més que rendible i totalment il·legal.
De fet, no només fan els ulls grossos, sinó que regularitzen la situació, i tot seguit l’exemple de manual, pel que fa als aparcaments en cales verges: el Consell de Mallorca (per més fer) i via proposta que contempla el PIAT –Pla d’Intervenció en Àmbits Turístics– preveu la possibilitat d’articular una via administrativa legal perquè els ajuntaments corresponents puguin dotar amb aparcaments en sòl rústic les seves platges verges i naturals i així regular el que "tanmateix ja es fa" obviant que són ells mateixos –Consell i ajuntaments– els que tenen la responsabilitat i la competència d’evitar precisament que es faci quan no es pot fer. Sembla tan evident que frega l’absurd. Si no es pot fer, el que ha de fer l'Administració és dotar-se amb recursos suficients per a) informar que no es pot fer i, b) sancionar permanentment qui, malgrat la informació, ho continua fent. I no c), que és legalitzar "el que no es pot fer però tanmateix ja es fa" per inoperància o incompetència volguda de les pròpies administracions i, a més, erigir-se amb l’argument de "ho feim per responsabilitat, per solucionar un problema sobrevingut". Aquest argument no ens val. La deixadesa en l’exercici de les seves competències no pot disfressar-se després, amb una regulació ‘ad hoc’ per ‘regularitzar’ les situacions que no són capaços o tenen la voluntat de controlar fent complir la legalitat. I aquest escrit va per les reflexions permanents que no són objecte de debat en els temps de campanyes electorals però que són un corc permanent que ens rosega des de dins mateix de les nostres institucions.
