Anava cavil·lant si això nostre amb els cotxes de lloguer és amor o interès quan, topant-ne un d’aquests sobre la voravia, que m’ha impedit el pas i m’ha obligat a voltar, he resolt que no, que no és ni una cosa ni l’altra. Que un exèrcit de vehicles desembarqui en els nostres ports per fer ‘la campanya’ i es passegi victoriós per carreteres i camins no pot ser amor, evidentment, llevat que els balears siguem el club més gran de fans de Von Sacher-Masoch. Com que pertanyen a empreses amb domicili fiscal fora de l’Arxipèlag, els imposts i les taxes no arriben a les nostres costes i queden arrecerats mar enllà. Per contra, la construcció i el manteniment de la xarxa viària se’ns imputa sense misericòrdia del Ministeri de Foment, que any rere any elimina dels seus pressuposts les dotacions promeses, anunciades i signades (això val, la seva paraula). Per tant, la nostra relació amb aquest exèrcit invasor no pot ser per interès, tampoc. No, això nostre és, simplement, una relació adolescent, irresolta i irracional. Els adults resolen. Em direu que Suïssa no és un exemple perquè no pertany a la Unió Europea i que, per això, pot fer pagar 38,5 euros a qualsevol cotxe que passi un minut per les seves carreteres. Però callareu com morts quan us recordi que per circular per autovies austríaques s’han de desembutxacar quasi 9 euros per 10 dies i fins a 86 per un any. Així, perquè tenen poder sobre el seu cos; sobirania, en diuen. I dignitat, sobretot dignitat. Tanta que la resta del món ho troba normal. Basta que us demaneu què passaria si aquí es proposàs una vinyeta semblant. En la resposta trobareu el diagnòstic de tots els nostres mals; l’autoodi servil, per començar.
