OPINIÓ

El marge de maniobra del govern Sánchez davant del judici al ‘procés’

“Líders democràtics i pacífics catalans, conduïts emmanillats cap a Madrid a un judici/escorxador. La dreta vol sang. El Govern socialista diu que no hi ha més remei. Les dues espanyes: una refreda el cor, l’altra te’l gela” (@tonialorda, Twitter, 3 de novembre de 2018). Analitzem fins a quin punt és consistent el retret que fa el veterà polític (i jurista) inquer Toni Marrai a l’executiu de Pedro Sánchez (en la referència a la dreta, només hi sabria percebre un resignat to descriptiu). Això és, vegem si és cert que el govern socialista no té marge de maniobra jurídica per incidir en la Causa Especial 3/20907/2017 del Tribunal Suprem, i si és veritat o no que en cas d’actuar altrament interferiria indegudament en la separació de poders consubstancial a tot Estat de dret.

  1. L’Advocacia de l’Estat acusa els dirigents independentistes dels delictes de sedició, malversació de cabals públics i desobediència. És habitual que l’Advocacia es personi en causes penals en què s’ha produït un perjudici per als interessos de l’Administració de l’Estat, i particularment per a la Hisenda pública (casos Noós o Gürtel), però absolutament infreqüent en altra classe d’infraccions. Pensem d’altra banda que aquí les quantitats pretesament malversades serien fons públics de la Generalitat (semblaria més lògic que, en cas de casos, s’hi hagués personat el Cos d’advocacia autonòmic), és a dir, encara que procedissin del Fons de liquiditat, es tracta d’una operació de crèdit d’uns doblers en què l’administració autonòmica, com a part prestatària, es troba obligada, malversats o no, a restituir-los igualment. Doncs bé, tenguem present que l’Advocacia general de l’Estat exerceix una representació de part, en defensa dels interessos de l’Administració central, s’integra en l’organigrama del Ministeri de Justícia, i la persona que s’hi troba al capdavant, directora dels serveis jurídics de l’Estat, la nomena el Consell de Ministres. Paga la pena apuntar que en un primer moment —amb el govern Rajoy— l’Advocacia només s’hi havia personat per a investigar la malversació i que l’acusació per sedició és gentilesa de la seva nova responsable, Consuelo Castro.
  2. Per la seva part, el Ministeri Fiscal representa l’acusació pública i si bé actua “con plena objetividad e independencia” (art. 7 del seu Estatut orgànic), el Govern espanyol, que nomena el fiscal general de l’Estat, podrà instar-lo “que promueva ante los Tribunales las actuaciones pertinentes en orden a la defensa del interés público” (art. 8). Recordem que Eduardo Torres-Dulce va presentar la seva dimissió com a fiscal general després que el govern Rajoy l’obligàs a querellar-se contra Artur Mas i tres consellers pel referèndum del 9-N de 2014 en contra del parer unànime dels nou fiscals del TSJ de Catalunya. Valgui la comparació: l’actual fiscal general nomenada pel govern Sánchez, María José Segarra, ha optat per validar l’acusació per rebel·lió dels seus predecessors (en això coincideix amb l’acusació popular exercida per Vox).
  3. Potser la via més expeditiva —i menys coneguda— que té el govern Sánchez al seu abast seria la concessió d’un indult, que implica l’extinció de la responsabilitat criminal del reu, abans de la celebració del judici o, en tot cas, abans que no hi hagués recaigut sentència condemnatòria ferma. La llei de l’indult preveu que el govern pot indultar reus de tota classe de delictes, però que no pot indultar “Los procesados criminalmente que no hubieren sido aún condenados por sentencia firme” (art. 2.1). Però immediatament després (art. 3.1), hi introdueix una excepció: “Lo dispuesto en el artículo anterior no será aplicable a los penados por delitos comprendidos en el capítulo I, secciones primera y segunda del capítulo II, y en los capítulos III, IV y V, todos del título II del libro II del Código Penal”. Doncs bé, en el moment en què s’introdueix aquest esment, amb la reforma operada per la Llei 1/1988, el Codi penal vigent era el de 1973 i els delictes de rebel·lió i sedició es trobaven precisament ubicats respectivament en els capítols III i IV del títol II del seu llibre II. És més, aquesta singularitat ja es trobava present en la versió original de la Llei de l’indult de 1870 i s’ha mantengut inalterada en totes les reformes que ha experimentat aquest text legal en el seu prop de segle i mig de vigència (la darrera de les quals l’any 2015). I, tot i que podrien sorgir dubtes a partir de la utilització en l’art. 3 del terme ‘penados’ —un lapsus evident del legislador de l’època—, els termes en què s’expressa l’exposició de motius original de la Llei de 1870 són inequívocs: “Los reos de los delitos de sedición y rebelión podrán, no obstante, ser indultados, aunque se hallaren en estas circunstancias [scil. trobant-se encara pendents de sentència]. La naturaleza de los delitos de esta clase, el carácter y condiciones de la sociedad de nuestra época, y aun altas consideraciones de gobierno, demuestran la necesidad de esta excepción”. Per aquesta via podrien ser indultats els dirigents independentistes acusats dels delictes de rebel·lió i sedició en qualsevol moment, sense esperar la celebració del judici oral.
  4. En darrer terme, una vegada condemnats, si és que aleshores no ha estat desallotjat encara de la Moncloa, a l’executiu socialista sempre li queda oberta la porta de l’indult, aquí per la via ordinària. És oportú remarcar que, en contra del que s’afirma sovint en aquest context, no fa falta que el sol·liciti el condemnat ni algú altre en nom seu, sinó que fins i tot el pot acordar el govern d’ofici (art. 21 de la Llei de l’indult), o que en el cas dels delictes de rebel·lió o sedició ni tan sols és preceptiu l’informe del tribunal sentenciador (art. 29). Per descomptat, tampoc no es requereix legalment que el condemnat es penedesqui o demani expressament perdó pels delictes comesos —en un ‘acte de contrició’ propi d’un Dret penal d’altres èpoques—.

Aquestes són les possibilitats de maniobra, múltiples, que l’ordenament jurídic vigent ofereix al govern Sánchez per incidir en el judici al ‘procés’. Fer-ho o no és, per tant, una qüestió efectivament —el lector sagaç ho ha intuït des de l’inici— de voluntat política.