Les mans

I un dia et despertes amb una sensació estranya. Les mans se t'han adormit durant la nit, les dues, i, en recuperar la circulació, comproves que han quedat com balbes, amb menys força. La novetat fa una mica de por, la veritat. Tot d'una, sense avisar, una part del cos que funcionava des de sempre sense cap queixa ha decidit comportar-se d'una manera inhabitual. No és que em facin mal, però els dits perden precisió, i operacions que abans feies sense dificultat amb la força d'una sola mà ara necessiten de la col·laboració de l'altra. Tallar-me les ungles és una missió gairebé impossible, i de sobte el teclat de l'ordinador, amb el que has tingut milers d'hores de vol, sembla un vell desconegut.

La maquinària mèdica es posa en marxa, i no puc deixar de donar gràcies al sistema que, malgrat tot, funciona molt bé. La doctora et fa proves. Un electromiograma, que és com la versió contemporània de l'experiment setcentista del bolonyès Galvani fent reaccionar les potes (amputades, ep!) d'una granota a un impuls elèctric. Els nervis responen al corrent. Res de túnel carpià, per tant. Són les cervicals, per eliminació, i que fa un temps que les noto alterades. Bé. Tot sigui això. La ciència mèdica és una cosa impressionant, potser el domini del coneixement en què més s'ha avançat des que els homes de les coves es posaven pegats d'herbes, i no te n'adones fins que hi has de recórrer. Seguirem informant. Tot va bé.