Opinió 20/02/2018

La màquina de la fam

Hem de recórrer a determinats artefactes quan estem en situació desesperada, i són la Disneylàndia de l'oli de palma i de les grasses polisaturades

i
Bru Noya
2 min

Cada dia em passa el mateix. A mitja tarda comença el festival de soroll estomacal. No entenc com una cosa tan petita pot fer el mateix terrabastall que una estampida de nyus blaus en una sabana de l’Àfrica Oriental. Potser soc com Benjamin Button, i en lloc d’envellir, rejoveneixo. Probablement ja he arribat a l’etapa nadó i necessito menjar cada dues hores.

Haig de fingir atacs de tos per camuflar els udols de les bèsties allotjades en el meu estómac. Així les coses, no tinc cap més que remei que comptar les monedes i acostar-me a la màquina expenedora (o ‘vending’ que queda més ‘cool’) i que, a més, de servir per posar-hi caçadores també ofereix aperitius. Són el mal, la Disneylàndia de l’oli de palma, grasses polisaturades, tot tipus d’additius que comencen per e-, i el paradís del carbohidrat. Hi ha xocolatines, patates fregides, xocolatines amb crema, el CD de Marta Sánchez cantant l’himne espanyol en format pastisset, brioxeria industrial, les napolitanes farcides de Nutella, i palmeres de xocolata. Justament aquest darrer article sempre està posat als prestatges de dalt com altres productes fràgils.

Així, trio una palmera i la recullo deconstruïda amb una salsa de molles. Intento guiar-me pel que pot ser més sa orientant-me pels colors dels embolcalls verds o per paraules com ‘light’ en una coca d’arròs amb coco que sembla suro i que té més calories que una fabada. Estem avisats per revistes i metges, però mirar la màquina, que forma part d’un pla per exterminar la raça humana, és una gimcana d’obstacles del vici i la perversió.

Sodoma i Gomorra s’amaga darrera del vidre; allà on creus que hi haurà un article alimentariàment correcte hi ha els paquets de galetes i les muntanyes de 'lacasitos'. Però tot i així m’és igual. És l’hora de berenar i pel sopar encara queda una bona estona. Tinc gana i no només em menjo la palmera deconstruida sinó que fins i tot llepo el plàstic si cal. Això si no hi ha cap escull. Perquè si alguna dia no tens monedes, comences fent una campanya de micromecenatge entre els companys de feina i acabes amb el producte escollit que no acaba de caure. Llei de Murphy.

stats