Poeta, traductora i músicLa mare es llevava molt d'hora i, mentre supervisava les tasses perquè no hi quedés ni un glop de llet i s'escoltava les nostres reflexions matinals (l'un que no volia anar a escola i l'altra que no hi volia arribar tard), s'entossudia a pelar-nos una poma, tallar-la en sis trossos, embolicar-la amb paper de plata i assegurar-nos que, si ens la menjàvem, faria treballar la maquineta.
L'aroma de les llibretes noves, dels llapis amb tota la seva llargària i les gomes de nata, aquell conjunt d'escaire i cartabó que cada any extraviàvem i calia comprar de bell nou, el compàs i la calculadora, les expectatives per l'agenda que ens donarien a l'escola i convertiríem en un diari d'a bord i els llibres, és clar. Tot això ho havíem anat acumulant la primera setmana de setembre, com un exèrcit que prepara l'arsenal. Fèiem cap a la papereria amb una llista i, quan ja n'havíem ratllat tots els elements, la mare ens encarregava de comprar tres coses més, que serien per al fons comú de l'escola. Una capsa de ceres, un conjunt de bolígrafs, un paquet de folis.
Sopàvem, i havent sopat apareixia una altra poma esberlada, més combustible per a la maquineta.
El meu germà, més petit, no en tindria mai, de llibres nous, fins que no va arribar l'època de l'excés: aleshores ja no servien ni d'un curs per l'altre. Jo els vaig estrenar sempre, excepte un any que vaig poder aprofitar-ne un d'una veïnada més gran: era la Història de la Literatura Catalana de tercer de BUP i, malgrat que el curs ja no existia, el temari proclamat l'any 1989 (i les lectures obligatòries) coincidien exactament amb el meu primer de batxillerat del curs 1999/2000, com si les lletres catalanes no s'haguessin bategat en una dècada. Suposo que ara, els pares i mares sol·liciten un crèdit per comprar els llibres de text de preu indecent; a començaments del 2000 ja eren tan cars que vaig haver de fer feina tot un estiu per ajudar a pagar-los. I fou aleshores que vaig patir una crisi: ja no volia ni aprofitar llibres de ningú ni prestar els meus. Me'ls havia guanyat.
S'imposava el capitalisme, a l'educació i la cultura, i el temps de les pomes s'esvania, també, amb l'agricultura modificada i l'aparició dels grans centres comercials. De sobte, tot eren càpsules i sobres amb vitamines i unes ampolletes de color de cervesa que invocaven la sensació de prendre's una droga. La fruita no tenia gust de res. Un dia, m'atura al passadís un noi dos cursos per sota i em demana si encara guardo 'El poema de la rosa als llavis' i si l'hi deixaria. Em va sortir que sí, l'hi vaig portar, no me l'ha tornat mai. D'ençà, però, quan sospeso els versos de Papasseit en una edició de segona mà que vaig firar uns anys enrere, el veig a ell que em veu a mi: "Qui és mestre d'amor / del guany ja pot viure". I em baixa la febre de les possessions.
S'acabaven les vacances i l'avi trencava les anous amb dues mans, grans i morenes, amb les ungles polidíssimes i sense calls exagerats. Feien oloreta de gasoil, fulls de diari i fulles de tabac cubà. Les partia exactament per la meitat, d'una espremuda ferma, seca, pensada. Obria la mà i allà davant dels meus ulls gegants lluents d'excitació hi apareixia el fruit sencer. "Què te'n sembla?", em demanava: "És com la maquineta, oi?". I a voltes jo li assenyalava el cap i ell assentia, l'anou pareixia un cervellet; i d'altres jo acostava la mà al pit i l'avi també somreia i feia que sí, que s'assemblava al cor.
Avui, els actimels i les pomes ultraecològiques conviuen amb el 'Tirant', la 'Terra Baixa' i el 'Mirall trencat', deixant intuir que la barreja provocarà un bon mal de panxa. La confiança va a parar al cinquè llibre, que decideix cada centre: tot depèn, doncs, de quina de les dues maquinetes governa la voluntat del mestre en qüestió.
