La universalització de l'escola en el segle XX no va ser producte de la caritat compassiva de les classes dirigents, imbuïdes d'esperit missioner i disposades, per conviccions morals, a perdre l'exclusiva de l'accés al coneixement a favor dels més desfavorits, no. Si se socialitzà l'accés a l'escola fins a fer-la obligatòria va ser per necessitats del sistema productiu, inclosa la d'inocular el somni que l'educació era el motor de l'ascensor social, estímul a la competitivitat i base del pensament econòmic dominant. Que la recerca de l'eficiència econòmica hagi servit per millorar l'accés a la cultura de noves classes és un efecte col·lateral a celebrar, però que mai fou objectiu prioritari. Ara, tampoc. Per això molesta tant l'escola que avantposa els valors ciutadans als coneixements trivials (que serveixen per jugar al Trivial) i declara tenir com a objectiu prioritari la formació de l'esperit crític. Per això l'ataquen els reaccionaris que defensen els seus privilegis, incompatibles amb una societat culta formada per ciutadans lliures. No és vera que els molesta l'adoctrinament –aposten per la religió com a assignatura i la monarquia com a estructura–, el que no poden consentir són generacions que qüestionin l'’statu quo’ en què ara mateix ells destaquen amb la seva mediocritat. Els importa poc que l'actual sistema (econòmic, ecològic, social, polític) s'adreci de cap al col·lapse, perquè ells se'n declaren marmessors, del col·lapse, el qual els garantirà la preeminència i el poder, econòmic i polític. Per això és tan important l'escola: per a uns, per avançar cap a una societat més digna i sostenible; per a altres, per donar noves pàtines al sistema que els garanteix els privilegis.
