Les marxes pacífiques, la millor resposta a la repressió

En una jornada de vaga que ha deixat Catalunya a mig gas per protestar contra la duríssima sentència del Procés, s’ha pogut veure simultàniament la millor cara i la pitjor creu de les mobilitzacions d’aquesta setmana. La cara han estat les multitudinàries marxes pacífiques que han confluït a Barcelona. La creu, els xocs que per cinquè dia consecutiu s’han produït entre reduïts grups de radicals i les forces policials. Són centenars de milers de ciutadans no-violents reclamant llibertat i justícia per als presos polítics davant un reducte de joves cercant el cos a cos amb la policia. Càntics contra flames. Paraula contra enfrontaments.

El camí pacífic és l’únic viable, l’únic amb futur, i no només per al sobiranisme, sinó per al conjunt de la societat catalana que, hi hem d’insistir, ha donat sobrades mostres aquests dies que aquest de la mobilització pacífica és el camí que la immensa majoria vol seguir. Però la resposta ciutadana a una sentència considerada injusta i que estableix clares mesures de retallada de drets i llibertats per a la dissidència i l’acció pacífica és necessària, i no només a Catalunya, sinó a la resta de territoris de l’Estat, contra la repressió que exerceix. La sentència ha deixat clar que a Espanya el de decidir no es considera un dret, sinó delicte. D’aquí que a moltes altres ciutats hi hagi hagut mobilitzacions de protesta. Sense anar més lluny, la que ha convocat la Coordinadora per la democràcia per a aquest diumenge a Palma.

Són necessàries més veus i més contundència per aconseguir que se solucioni des de la política el que és una qüestió política. Cal una política valenta, sense por de la crítica dels que eviten la més mínima empatia amb el que no pensa com ells. Cal obrir les portes al diàleg, que és el que s’ha demanat reiteradament als executius de Mariano Rajoy, primer, i després al de Pedro Sánchez.

Amb els partits ficats en plena campanya electoral, la que acabarà amb les urnes del proper 10-N, encara brilla més per la seva absència una mínima altura política que abandoni la via revengista consagrada per la sentència del Suprem. És un pèssim senyal que l’Audiència Nacional hagi ordenat clausurar la web del Tsunami Democràtic per “indicis de terrorisme”: com es pot insinuar una acusació tan greu cap a una plataforma que s’ha declarat explícitament no-violenta? Quant trigaran a entendre que la pressió dels tribunals no farà desaparèixer la voluntat de dos milions de catalans i de tots els que s’hi uneixen en un clam pels drets i les llibertats? Què esperen per fer política?