La memòria

La seguretat amb què havia formulat el tema poques hores enrere s'havia fos. Com si mai no hi hagués estat.

Ahir, quan me n'anava a dormir, pensava en aquest article, que seria escrit l'endemà al matí, ben d'hora ben d'hora, com sempre faig, seguint les sàvies consignes del Mestre de Santpedor. Tenia el tema al cap, i això em reconfortava una mica. Era un tema bonic, rodó, autosuficient d'aquells que ja porten incorporat el petit rosari de reflexions i comentaris que serveixen per construir-lo. Seria, doncs, una operació (relativament) fàcil. Em va semblar tan evident, tan ferm, que vaig considerar innecessari apuntar-lo enlloc, ni que fos en una nota de veu al telèfon, com he fet de vegades.

Com que dormo més aviat poc, només passarien quatre o cinc hores fins al moment de posar-m'hi. Em va fer mandra llevar-me, els ossos pesen i la son també. Donava per fet que me'n recordaria, segur. I ja saben vostès com continua la història: en despertar-me, allò de què tan segur n'estava ja no hi era. Ni rastre, ni un trist indici de què anava la cosa. La seguretat amb què havia formulat el tema poques hores enrere s'havia fos. Com si mai no hi hagués estat. Només quedava, per fer-me la punyeta, el record claríssim de la seguretat amb què vaig declinar fixar-lo per alguna banda. Si això també ho hagués oblidat, mira, tampoc no passaria res: és allò dels ulls que no hi veuen, cor que no sent. Però no: la constatació es va quedar allà, en primer terme, barrinant, insistent, foteta: ets un carallot desmemoriat, Albert, i saps que no tens remei. Fot-te i així n'aprendràs per una altra vegada.