OPINIÓ
Opinió 01/12/2018

Saber menjar i beure

i
Antoni Trobat
3 min

A casa som de bon menjar. Ho hem estat sempre. La gastronomia és fonamental per entendre la idiosincrànsia d’un poble. És l’esperit d’una nació. I com a bon internacionalista –més que cosmopolita–, fora conyes, sempre he cregut que conèixer gastronomies i contribuir a la seva interrelació és fonamental per aprofundir en allò que alguns anomenen “la tendresa entre iguals”. Som un país de sortir a menjar a fora. Al restaurant i a la fonda la classe social sempre s’ha notat i jo he estat una mica desclassat. En el sentit que valoro totes les viandes, malgrat tenir un biaix molt clar. Pobres i rics no fan els millors plats ‘per se’. Al nostre país petit la cuina pagesa, la de la meva classe i la meva estirp, és la que m’agrada. Però em frapen les receptes de convents o de palaus de ‘botifarres’ que rescaten genis com Tomeu Arbona, del Fornet de la Soca. Gaudeixo d’aquella “cocina grasienta y desagradable de campesino analfabeto” que escrivia anys enrere, tot fatxenda, a un diari espanyolista i de dreta “liberal”, l’elitista, envellit i ja-no-totpoderós periodista palmesà Antonio Alemany Dezcallar. Però he arribat a extasiar-me cruspint-me un peixet a l’andalusa fet als fogons del bar Índalo, a tocar de la plaça Madrid, o menjant sopa castellana amb el misantrop fotògraf Miquel Julià en un lloc amagat de la Soledat.

M’interessa descobrir llibres de cuina i sobre cuina. I aquests dies he gaudit molt els mots que un individu peculiar, Ignacio Peyró, actual director de l’Instituto Cervantes a Londres, conservador i anglòfil, ha escrit en un assaig extraordinàriament ben parit titulat explícitament ‘Comimos y bebimos. Notas de cocina y vida’. Peyró, un any més gran que jo, és un tipus fascinant que segueixo de fa temps, autor d’un monumental diccionari sobre cultura anglesa que vaig llegir amb ganes com a complement a les meves fonts de cosmologia ‘brit’ –més vinculades a la contracultura, a les Anglaterres ‘subalternes’ i a l’esquerra–. Gran amic de l’escriptor mallorquí Valentí Puig, amb qui té un volum de converses que no he pogut firar, em recorda aquests vells dretans d’“aestona”, que deia la meva padrina. Gent d’ordre i amb valors diametralment oposats als meus; segurament desbocats –culinàriament– en la intimitat, però divertits i amb una concepció moral del món que em produeix una gran curiositat. Sigui com sigui, el seu és un text valuós, ben escrit, que fa somriure i que parla de cuina com no hi estam acostumats. Diu ell, tot parlant d’Itàlia, que dubta que algú que no sap passar gust d’un plat d’espaguetis pugui ser bona persona.

El parafrasejo, perquè sempre m’he malfiat de la gent que no té paladar ni sensibilitat per menjar. En ocasions m’he trobat individus –ara penso en artistes i polítics, sobretot, tant a Barcelona com a Mallorca– que en feien bandera, del mal gust gastronòmic. I encara me’n faig creus. A les planes de Peyró –un punt valentipuigianes– he après molt. Sobretot quan intersecciona política, història, literatura i bona taula. Chesterton menjant formatge Stilton; els pollastres a la crema del cors Napoleó; el diputat de l’SDLP – el Partit Socialdemòcrata i Laborista d’Irlanda del Nord– Gerry Fitt ‘enxispat’ de gintònics, en plens ‘Troubles’ al seu Ulster, ensenyant la copa des d’una terrassa de Westminster als vaixells que passaven mentre cridava “són de franc! són de franc!”; o el plat de macarrons –per cert, a Menorca els fan beníssim amb el ‘gravy’ que heretaren dels britànics!– que Garibaldi afirmava que necessitava per ocupar Nàpols. M’interessa manco quan el biaix que jo tenc cap a una banda, ell el té cap a una altra.

Sembla, en ocasions, que la cuina bona només sigui la dels indrets cars. Que Barcelona sigui tan sols el Via Véneto –comparat per la seva ploma lúcida amb un bordell de Donetsk! Malgrat odes a la cuina popular espanyola, al gaspatxo i als sopars d’estudiant, peca, al meu mode de veure, de quelcom que no voldria qualificar d’elitista. Crec que no ho és. Són, solament, perspectives, diria. El París de molts és el de grans Borgonyes i hotelassos. El meu és la flaire d’un entrepà de pastrami a un forn càixer al carrer dels Rosers, al cor del call d’on els nazis enviaren a Auschwitz els jueus parisencs l’any 42. Amb tot, tant si es llegeix Peyró com el gallec Cunqueiro o els nostres Manolo Vázquez Montalbán –visca els cigrons!– o Josep Pla, el millor de la literatura gastronòmica són les sensacions. Saber-les captar. Em qued amb dues que retrata excel·lentment l’autor de ‘Comimos y bebimos’: sopar sol, en una taverna o restaurant, sense pressa; i el moment iniciàtic, seminal, en què a l’adolescència o primera joventut hom descobreix el que ja seran els seus temples gastronamorosos tota la vida. Menjau bé i estimau-vos. Que mai se sap.

stats