Entre les notícies d'evasors d'imposts i de consellera evadida, se'ns esmuny que la despesa militar en el món augmentà l'any passat, després de quatre anys de contenció. La Xina, Aràbia Saudita i Rússia encapçalen el rànquing de creixement i, segons pronostica el Centre internacional d'estudis de la pau d'Estocolm (Sipri), autor de l'estudi, els Estats Units i Europa incrementaran la despesa enguany, després d'anys de contenció d'aquesta partida pressupostària. El més greu no és que amb el 10% d'aquests doblers podria acabar-se la pobresa i la fam al món en menys d'una dècada i mitja, com afirma l'estudi del prestigiós centre, sinó que a banda de no posar fi a aquesta xacra de la desigualtat extrema, cada dia vivim en un món menys segur.
Sense voler alimentar teories de conspiració que relacionarien els interessos de la indústria armamentística amb el manteniment de les tensions (de les quals no en neg, en bon principi, l'existència), el que no admet dubte és que la pobresa i la fam són un perfecte brou de cultiu de les guerres, de la radicalització i del desplaçament forçat de multituds incontrolables. És per això que la lluita per fer-les recular, dedicant-hi o no recursos que ara se'n van als exèrcits, és una tasca prioritària. El terror que ens amenaça no pot paralitzar la ferma voluntat d'un món millor. I aquest no s'aconseguirà amb més armament, al contrari: s'evidencia una proporció inversa entre despesa armamentística i seguretat. És per aquest motiu que dedicar a l'eradicació de la pobresa aquest minso 10% del que se'n va en armament hauria de ser el primer objectiu dels que diuen treballar per la nostra seguretat.
